(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
La notícia de l’agència ACN és aquesta: «Catalunya és la cinquena per la cua de l’Estat en inversions territorialitzades de Renfe, Adif i Adif-Alta Velocitat que s’han acabat duent a terme segons dades d’execució pressupostària del Ministeri d’Hisenda». Entre el 2015 i el 2022 només es va executar un 35% de les inversions pressupostades.
En el període analitzat el govern central va estar en mans del PP fins el juny del 2018, i des de llavors en mans del PSOE amb Podemos o Sumar. Uns i altres han insistit en maltractar els interessos de Catalunya. Si el càstig és globalment intolerable, encara sap més greu quan el govern que l’aplica ha arribat al poder gràcies al gran nombre de vots catalans al PSC i als Comuns.
Si Catalunya no és capaç de defensar els seus interessos materials a Madrid, ningú no ho farà per ella. Però si els polítics volguessin, tindrien una arma gairebé invencible per aconseguir un tracte just: els quaranta-vuit diputats que s’elegeixen a les províncies catalanes, i que suposen un tretze per cent de l’hemicicle del Congrés. Un percentatge menor al setze per cent que li tocaria per població, però igualment rellevant a l’hora de formar o impedir majories parlamentàries.
Si tots els diputats catalans anessin a la una quan es parla d’inversions i finançament, la seva capacitat de tombar governs aconseguiria que ens deixessin de prendre el pel, que les dotacions pressupostàries fossin justes i proporcionals a les necessitats, i que la seva execució no fos sempre inferior o molt inferior a la mitjana. L’estadant de torn de la Moncloa hauria de saber que la preuada butaca correria perill si el recompte de les inversions realment executades i els diners realment transferits no es correspon amb l’acordat.
Per aconseguir aquest objectiu de respecte els quaranta-vuit diputats haurien d’anar a la una. Però els diferents partits tenen interessos i opinions divergents en moltes coses, des de la independència fins la immigració, passant per l’economia. Com casa aquesta diversitat amb la unitat d’actuació? Aquí ve la proposta: la candidatura unitària es formaria en proporció als resultats de les eleccions al Parlament. I un cop al Congrés, que cadascú voti amb els seus en tot el que vulgui, però no en l’exigència de finançament i inversions. Al govern que no compleixi, guillotina parlamentària. El següent estarà avisat. Només així els (ens) faran cas. Una volada de coloms? Segurament. Però... per què no?