(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)
Franco va morir matant. Una caricatura del diari francès Le Monde el va representar disparant des de dins del taüt a mig tancar. Va ser en ocasió dels darrers afusellaments del règim: cinc civils condemnats a mort per consells de guerra. Les execucions es van dur a terme a l’alba del 27 de setembre del 1975, i al cap de menys de dos mesos, el 20 de novembre, es certificava la mort del dictador. Que el final biològic era imminent se sabia des de feia molts mesos, i aquesta certesa va extremar les posicions dins les files del sistema dictatorial: per una banda els que volien anar preparant la inevitable transició a alguna forma de democràcia acceptable per Europa, i per l’altra, els que aguditzaven la seva ràbia contra tots aquells «enemics» que van justificar la guerra civil i les quatre dècades de llibertats segrestades. La ràbia anticomunista, per exemple, es va expressar en les detencions d’octubre a Manresa, amb tortures incloses, que aquests dies tenen un oportú programa d’actes de recordatori.
Convé fer memòria ara que estem a les portes del cinquantè aniversari d’aquells esdeveniments. Detencions, tortures i empresonaments per pertànyer a organitzacions polítiques i sindicals del tot legals a l’antre costat de la frontera, fruit de la ràbia ferotge dels elements del règim que no es resignaven a veure com Franco agonitzava i el comunisme no havia desaparegut; de fet, creixia en la clandestinitat. Convé recordar que el franquisme era això, que va ser això des que es va constituir sobre les runes i les cendres d’una guerra civil iniciada amb un alçament militar contra el govern legítim. D’aquí a un parell de mesos farà mig segle de la mort al llit hospitalari del «generalísimo de los ejércitos», també anomenat «caudillo de España por la gracia de Diós» segons la llegenda de les monedes amb el seu perfil. Són previsibles des d’ara mateix tant les reaccions orientades a blanquejar la dictadura amb l’argument del «desarrollo» com les que voldran silenciar la memòria de la maldat amb un «deixem en pau aquestes coses tant antigues». Sabem que són reaccions previsibles perquè ja s’han donat. També sabem que les generacions no transmeten l’ensenyament per escarment, i per això la temptació autoritària guanya prestigi i atractiu entre els més joves, angoixats per la boira que tapa tots els horitzons. No són conscients del preu que se’n pot arribar a pagar.