L'accident d'Adamuz pot ser pels canvis d'agulles

El que han explicat al TN migdia sobre l'accident ferroviari d'Adamuz apunta que els canvis d’agulles hi tenen alguna cosa a veure. Un canvi d’agulles mal posat o accionat a deshora és la manera més segura de fer descarrilar un tren.

Qui vol morir per Groenlàndia?

Està preparada Espanya per arriscar la vida dels seus soldats en defensa d’una Groenlàndia danesa atacada pels Estats Units? Fa quatre dies la pregunta hagués semblat una marcianada, però les coses van molt de pressa en aquest primer any del segon mandat de Trump. El segrest de Nicolas Maduro a Caracas ha demostrat que cap acció no és impensable, i veure Corina Machado regalant-li la medalla del Nobel de la Pau ens ensenya que qualsevol humiliació és imaginable.

El trumpisme no s’explica amb cap de les moltes ficcions polítiques que han produït el cinema i la televisió nord-americans, siguin bonistes o cíniques; s’entén millor a través de la saga d’El Padrí i els besamans al cap de la família, justament la imatge que tanca la primera pel·lícula per indicar que Michael és el nou «don» indiscutible. Ha consolidat la seva posició amb un bany de sang sense presoners, i la mantindrà de la mateixa manera a la segona part, fratricidi inclòs.

A la ficció de Puzo i Coppola tant la guerra com els tractats de pau entre les bandes són pel control i explotació del màxim de territori; de la mateixa manera, la doctrina Donroe (Donald+Monroe) estableix que Estats Units ha de controlar la seva part del món si us plau per força, i el mapa inclou Groenlàndia. Però la gran illa gelada (té gràcia que el nom signifiqui «país verd») pertany al regne de Dinamarca, que és un estat d’Europa, de la Unió Europea i de l’OTAN. ¿Els estats europeus aliats del danès han de córrer a ajudar-lo si Trump fa realitat l’amenaça d’annexionar-se l’illa per la força en cas que no aconsegueixi comprar-la?

L’administració Trump és baladrera però no és ximple. Els seus estirabots funcionen sovint com a globus sonda per mesurar la reacció dels possibles adversaris. A Europa ha detectat el que ja sabem: desunió i crisi de la democràcia liberal, i treballa per aprofundir totes dues mancances. En el conjunt de la població no existeix un patriotisme europeu; cadascú és de casa seva, i a tot estirar percep la Unió com a positiva però artificial. ¿En quants països els ciutadans acceptarien enviar els seus soldats a jugar-se la pell perquè una illa al costat de Canadà continués en mans de Dinamarca? Qui s’arriscaria a començar un enfrontament a gran escala per aquest motiu? L’emperador coneix la resposta i per això no afluixa la pressió. Vol que anem a besar-li la ma. Anteriors presidents també ho volien, però amb maneres eren de la vella escola.

(Article publicat a Regió7 el 17/1/2026)

El president d’Aragó envia els catalans al purgatori per guanyar-se el cel

El refranyer diu que «els primers seran els darrers», a partir d’un passatge evangèlic en el qual Jesús adverteix: «Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers». Aquest «llavors» es refereix al compliment de l’Apocalipsi i el judici final pintat per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, però no cal esperar tant per veure com els darrers són els primers i viceversa. N’hi ha prou amb comprovar el principi de contraordinalitat del finançament autonòmic. 

Els primers en impostos pagats són els darrers en finançament rebut, i això és de justícia, segons el president d’Aragó, Jorge Azcón, que en declaracions a La Vanguardia ha titllat d’«injust» el principi d’ordinalitat que reivindiquen els partits catalanistes. Si l’ordinalitat és injusta, el just deu ser el contrari: que qui més paga sigui qui menys rep. Justícia evangèlica, sense cap mena de dubte. 

Aquest home s’està guanyant el cel i envia els catalans al purgatori dels serveis mal finançats. Què fem, resem per ell?