El 16
de març del 2023 el Parlament va aprovar els darrers pressupostos de
la Generalitat fins ara. L’any a sobre, el 13 de març, els
pressupostos per al 2024 van ser rebutjats per la cambra catalana i
Pere Aragonès va convocar eleccions. Salvador Illa no ha aconseguit
els suports necessaris per a uns nous comptes. L’autogovern
funciona amb successives pròrrogues dels que van aprovar-se fa
gairebé tres anys. Al seu torn, l’Estat acumula pròrrogues dels
pressupostos del 2023, aprovats pel Congrés a finals del 2022. La
bel·ligerància de Junts i el trencament de Podemos amb Sumar han
deixat Sánchez en la indigència legislativa, però ell aguanta i
demana als ministres mesures socials que no requereixin l’aprovació
del Congrés.
Estat i Generalitat funcionen amb comptes que en el primer cas ja
han complert els tres anys i en el segon ho faran d’aquí a dos
mesos i mig. L’escàndol en l’univers de la política hiperbòlica
és majúscul, sobretot a Madrid, on es qüestiona la legitimitat
d’un executiu en aquesta situació. No es pot governar sense
pressupostos!, diuen els analistes i l’oposició. És un desastre
per al país!, insisteixen. Però resulta que el 2024 el creixement
del PIB espanyol va superar els d’Alemanya (negatiu), França,
Itàlia o Regne Unit, i va multiplicar per quatre el de la zona euro;
per a aquest 2025 les perspectives no són gaire diferents. Pel que
fa a Catalunya, les magnituds són semblants. No sembla que la manca
d’uns nous pressupostos impliqui la ruïna del conjunt de
l’economia. Fa la impressió que la vida real va a la seva, dia a
dia i setmana a setmana, al marge de les votacions que perdin els
governants a l’histèric i reiteratiu teatre dels escons.
Llavors, no passa res pel fet que no hi hagi nous pressuposts?
Doncs sí que passa. El fracàs és el símptoma d’un problema més
profund: l’esclerosi que impedeix als polítics posar-se d’acord
per abordar els grans reptes del present i del futur. Parlem de
desigualtat en el repartiment de la prosperitat, parlem d’accés a
l’habitatge i utilitat de l’ensenyament, parlem de serveis
accessibles i de bones infraestructures, parlem d’equilibri
territorial, parlem de dibuixar plegats un proposta de futur que
generi il·lusió. Parlem de separar l’anècdota, el previsible
espectacle de la picabaralla, del fonamental, que és el treball
conjunt per oferir certeses mirant a llarg termini. No en són
capaços, i aquesta impotència genera una factura que tard o d’hora
acabarem pagant molt cara.
(Article publicat a Regió7 el 31/12/2025)
