És fascinant de veure com tants polítics ignoren els senyals que els aconsellen retirar-se, fins que els retiren de mala manera. El de Pedro Sánchez no és ni de lluny l’únic exemple en les darreres dècades de la política espanyola però, aparcat Mazón, és el més espectacular d’ara mateix. Què més ha de passar perquè doni un punt i final la seva agonia, convertida també en la del PSOE? L’explicació només pot ser una sobredosi d’hormones d’autoconfiança, generades pel propi organisme.
El títol del seu llibre «Manual de resistència» és prou explícit, però també se li podria aplicar com a lema la dita catalana «qui dies passa, anys empeny» o, fins i tot, la gran frase de Scarlett O’Hara al final d’«Allò que el vent s’endugué»: «demà serà un altre dia». Situem-nos: a O’Hara l’acaba de deixar plantada el protagonista masculí, Rhett Butler, que ha contestat amb un «m’importa un rave» a la pregunta angoixada d’ella: «si te’n vas, que faré?». La sabata de Sánchez fa pudor de merda trepitjada, però ell no es rendeix: demà se’n pensarà alguna, inventarà un altre truc d’il·lusionista, tirarà endavant. Serà un altre dia.
Sánchez és un tàctic. La seva estratègia és el curt termini i consisteix en anar saltant, a mesura que apareixen, els obstacles que se li entravessin en el camí del gran objectiu, que és mantenir-se en el poder –com abans va ser arribar-hi. Els admiradors li atribueixen un model de país, plurinacional i progressista, però abans d’abraçar-se a Podemos havia dit que no dormiria tranquil si hagués de pactar-hi, i abans d’entendre’s amb Junts havia promès lliurar Puigdemont a la justícia. Un resistencialisme immediatista el va dur a aquests cops de timó, que proporcionaven oxigen per a l’endemà al mateix temps que li cavaven la tomba de l’endemà passat. Si ficar els «rojos» dins del govern ja va sulfurar els poderosos sectors conservadors, la llei d’amnistia va fer que els defensors de la sagrada unitat d’Espanya li posessin la creu. En aquestes condicions és fatal tenir uns companys d’escalada més ambiciosos que prudents.
L’imaginari polític espanyol ha estat sempre influït per la mitificació de la batalla de Numància (segle II aC), la ciutat d’Hispània on un grapat de celtibers van resistir el setge de milers d’invasors romans i, en veure’s finalment derrotats, es van suïcidar en massa i van cremar la ciutat. L’ombra del numantisme està resultant insuportablement allargada.
(Article publicat a Regió7 el 13/12/2025)