La Catalunya central és l’Armòrica de la llengua catalana. Armòrica és la regió on Astèrix, Obèlix i companyia resisteixen la invasió dels romans en temps de Juli Cèsar. Corre l’any 50 aC i tota la Gàl·lia està ocupada, excepte el seu poblet, que posseeix un secret: la poció màgica del druida Panoràmix, capaç de dotar-los d’una força invencible. La poció que dona resistència al català a les nostres comarques no és màgica, però si particular: una combinació de geografia, demografia i història. De totes les regions de Catalunya, la central és l’única on llengua no ha reculat entre les dues darreres enquestes d’usos lingüístics. El percentatge d’us habitual s’ha mantingut i el d’ús mixt ha augmentat, en detriment del castellà sol. Unes dades molt diferents a les que presenta la regió metropolitana, el forat negre del nostre idioma. Allà, els parlants habituals no arriben al 25% i els de castellà sol freguen el 55%. I això que els nascuts a Catalunya són un 61%; la partida de naixement i la immersió lingüística no afecten la seva parla.
Quines probabilitats té la regió central de defensar la posició i no recular com estan fent les altres demarcacions catalanes? A banda de la promoció genèrica de la llengua per part de les institucions i entitats d’àmbit nacional, mantenir el nostre fet diferencial depèn entre altres factors d’evitar la contaminació procedent dels veïns del sud, i algunes xifres ens recomanen estar alerta. Entre els anys 2000 i 2024 la població catalana va créixer un 30%, però a la regió metropolitana va fer-ho un 23%. On va anar la diferència? Sobretot, a les regions de Girona, Tarragona i Penedès, amb increments superiors al 50%. A la del Penedès va fregar el 60%, i el català hi recula; en canvi la regió central, tot i ser també fronterera amb la metropolitana, va créixer el mateix que el conjunt del país. No s’hi va patir la mateixa invasió que en d’altres contrades.
Potser els metropolitans consideren Montserrat com una barrera infranquejable, a l’altre costat de la qual hi fa molt de fred, la platja és lluny, el tren és un desastre i la carretera està sempre embussada. Però el dia que el cost de l’habitatge faci impossible viure a qualsevol comarca litoral o prelitoral, l’èxode s’enfilarà per la vall del Llobregat i arribarà fins a nosaltres, disparant el preu dels pisos i accentuant la presència d’una llengua que ara mateix ja és prou rellevant, per exemple, al sector de l’«– Em posa un tallat? –Un cortado para el señor».
(Article publicat a Regió7 el 2/12/2025)