L’Ajuntament de Barcelona començarà el 2026 amb pressupostos nous malgrat no haver-los pogut aprovar al ple municipal. El mecanisme és simple i va ser establert perquè els alcaldes no poden convocar eleccions quan els manquen els suports i tampoc no seria bo eternitzar les pròrrogues pressupostàries. Va d’aquesta manera: si el ple rebutja el projecte de pressupostos, l’alcalde presenta una moció de confiança, que normalment ha de perdre; llavors l’oposició té uns dies per posar-se d’acord, presentar un alcalde alternatiu, i votar-lo; cas de no aconseguir-ho, l’alcalde queda confirmat, així com el seu pressupost. Conclusió: si no sou capaços de pactar una alternativa, al menys no feu nosa.
Em pregunto si no seria interessant estendre aquest mecanisme a altres institucions, com la Generalitat o l’Estat, en les quals es dona el mateix problema: el govern no té una majoria sòlida per aprovar els pressupostos però l’oposició tampoc no és capaç de posar-se d’acord per forçar el relleu. És una conseqüència de la fragmentació parlamentària que generen les urnes un cop i un altre. És cert que els governs català i espanyol sí que poden convocar eleccions anticipades, però tot indica que el resultat tornaria a ser una fragmentació ingovernable, i acabaríem anant a les urnes cada any per no resoldre res. No seria millor fer les eleccions cada quatre anys i articular un mecanisme que impedís la tàctica del gos de l’hortolà que ni menja ni deixa menjar? I si l’oposició ho té tot tant clar, que presenti una moció de censura.