Fa quatre dècades es va emetre a TV3 el concurs «Tres i l’astròleg», presentat pel gran Josep Maria Bachs, amb un astròleg de veritat, el gags d’un humorista, un convidat famós i dos concursants nascuts el mateix dia que ell. Va tenir un gran èxit d’audiència i tothom en parlava bé; al contrari que d’«els tres astròlegs», nom que es podia haver donat al polèmic model de cavalcada de Reis estrenada fa dos anys a Manresa. Ara s’anuncia que la d’aquestes festes tornarà als clàssics, i plena d’ambició per lluir com mai. Repicaran les campanes de la Seu per donar la benvinguda a la ciutat a Melcior, Gaspar i Baltasar, i es compta amb tres-cents voluntaris per fer molta patxoca. L’organització i direcció són a càrrec de la societat civil i de quilòmetre zero, i l’Ajuntament dobla l’aportació econòmica. Tothom està molt engrescat.
Eren astròlegs, els tres reis? Eren reis de reialmes llunyans? O no eren reis de cap manera? Encara més: van existir de veritat, o van ser un invent literari dels evangelistes? El de Mateu és l’únic evangeli canònic que els esmenta; la traducció al grec del text original en arameu els anomena «magoi», equivalent a «savis» o «homes de ciència», i no en dona el nombre. Que fossin tres es va establir més tard per inferència dels tres presents citats per la narració: or, encens i mirra.
El detall dels obsequis al nen Jesús serveix d’excusa per explicar que es reencarnin cada mes de gener per portar-ne a tots els infants. Que uns savis vinguts d’orient omplin les cases de joguines, jerseis i mitjons és força absurd, i que ho facin tres reis és una rèmora cultural del passat, quan el poble senzill creia en la generositat de les testes coronades perquè de tant en tant ajudaven a la gent pobra. Els humils no havien llegit els clàssics del socialisme i per això no sabien tres coses: que els reis eren rics perquè eren reis, que eren reis perquè eren rics, i que la manera més eficaç de ser ric és a costa dels pobres als quals, amb les seves almoines, només retornaven una mínima part d’allò manllevat. Però ja se sap que els clàssics del socialisme eren uns amargats amb ganes d’espatllar-nos les festes.
Deixem que la mainada gaudeixi de la cavalcada i de la nit de la il·lusió, que els grans frueixin amb el goig de la mainada, i no ens atabalem: un dia sabran la veritat sobre els reis, i a partir de llavors ja no es creuran res del que els diguin, ni els d’orient, ni els d’aquí mateix. Un disgust a temps ensenya molt.
(Article publicat el 18/12/2025 a Regió7)