El dijous 30 de gener de 1986 va caure sobre la Catalunya central un temporal de neu i fred que va deixar molts municipis a les fosques i amb carrers i voreres coberts de neu glaçada. El dilluns següent, 3 de febrer, em tocava columna a Regió7, i m’ha semblat interessant recuperar-la ara, quan la desinversió pertinaç i la llevantada ens han deixat sense trens.
Es titulava «Nevada» i deia:
«Ben mirat, el desgavell provocat per la gran nevada no ens hauria de sorprendre. Ens molesta, ens perjudica, ens fastigueja, però seria injust que ens sorprengués. Al contrari, la lògica indica que cal prendre-s’ho com la cosa més natural del món.
Per exemple, tots sabem que hi ha una colla de municipis que, tan bon punt cauen quatre gotes i sonen un pareil de trons, es queden sense subministrament d’electricitat, ja que només tenen una línia de proveïment i, a més a més, és una línia propensa al constipat. Què té d’estrany que es que din dos dies seguits sense llum quan cau una grossa nevada?
Molts ciutadans estan acostumat que els repetidors de televisió i ràdio de Montserrat s’espatllin per qualsevol ruixat de primavera. Per tant, en cas de tem poral generalitzat ja donem per suposat que el nostre aparell no captarà cap cadena estatal ni nacional.
No cal dir fins a quin punt estem avesats que qualse vol xàfec d’estiu provoqui despreniments que interceptin les línies ferroviàries. Fins i tot ens hem habituat que els trens s’aturin al bell mig dels descampats sense causa aparent. Per tant, quedar-nos sense trens a causa d’una gota freda ens ha de semblar la cosa més normal del món.
I si qualsevol boira antici clônica és capaç de convertir importants carreteres en una cursa d’obstacles o en una trampa mortal, què té d’estrany que una borrasca profunda incomuniqui comarques senceres? Quan una situació meteorològica com la de dijous ho col·lapsa tot, a qualsevol li pot venir la temptació de preguntar si els serveis públics no estan preparats per a les emergències.
Però és una pregunta inútil. Com voleu que estiguin preparats per a situacions excepcionals si no ho estan per a la vida quotidiana?»
La darrera pregunta continua sent desgraciadament vàlida. O així m’ho sembla.
