Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (21/1/1976)...

– El secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo (foto), va celebrar la primera roda de premsa en territori català després de la guerra. Encara il·legal, el partit dels comunistes catalans va adoptar les mesures de seguretat pròpies de la clandestinitat per evitar que ho sabés la policia. «Els avatars per arribar al lloc —situat a la part alta de la ciutat— es van assemblar a les característiques que han envoltat aquests anys els grups clandestins. "Ho sentim molt, però encara ens trobem així"», explicava l’endemà un dels mitjans assistents. Acompanyaven a López els dirigents Pere Ardiaca i Alfons Carles Comín. López va denunciar el propòsit del govern espanyol de deixar els comunistes fora del partit legalitzats en la reforma política. La sospita era correcta, ja que tant el PCE com el PSUC van continuar sent oficialment il·legals durant un temps quan ja s’havien inscrit al registre els partits de dretes, de centre i socialdemòcrates.

– La comissió organitzadora de la manifestació pro-amnistia convocada per a l’1 de febrer a Barcelona informava que estava a punt de solfa la propaganda de l’acte, consistent en un pòster de mida gran per a tanques, un de més reduït per a aparadors i un full informatiu.

– Se suspenia per prohibició governativa un concert organitzat per l’Associació Amics de les Nacions Unides que havia de reunir a Barcelona caps de cartell com la Dharma, Joan Isaac, Pau Riba, Marina Rossell o La Trinca, dins els actes d’una campanya mundial contra la fam. En el moment de la suspensió ja s’havien venut vuit mil entrades. La prohibició va arribar just després dels tres concerts de Lluís Llach que van omplir el Palau d’Esports en el seu retorn després de vuit mesos sense poder actuar en territori espanyol.

Sentit comú, el menys comú dels sentits

En Ramon Bacardit Reguant torna a ser oficialment candidat de Junts a l’alcaldia de Manresa, i ha avançat un concepte nuclear per setze mesos de precampanya: la «revolució del sentit comú». No és cap mala idea perquè, si pares l’orella, els ciutadans no deixen d’assenyalar la manca de sentit comú com una malaltia persistent dels governants. De tots: municipals, nacionals i mundials. Pujar al carro d’aquesta queixa és una bona tàctica per aconseguir la simpatia dels votants. Amb el risc que t’ho retreguin amb sornegueria quan et manqui a tu.

Diu la dita que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però encara és més cert que aquest sentit, per vist que és comú, és d’allò més particular. Cadascú té el seu, modelat segons els propis interessos, des del qual nega validesa al dels altres. «És de sentit comú que...» pot significar fàcilment «em convé que...». Però les administracions tenen la virtut de posar d’acord el pensament de la majoria amb els seus disbarats, i així el sentit comú fa honor al seu nom.

Podria ser el cas, si és correcta (ja veurem què li responen), de la queixa de Bacardit per les fotomultes del carrer Santa Maria: «Avisar mitjançant una nota de premsa un divendres de finals de novembre i activar el dispositiu sancionador el dilluns següent no dona marge real d’adaptació a la ciutadania», diu el cap de l’oposició. Qui llegeix les notes de premsa municipals? Per això apel·la al «sentit comú» del govern municipal i demana que s’anul·lin les multes dels primers dies.

És de sentit comú, suposo, que si es prohibeix la circulació en un carrer s’articulin maneres de pescar els infractors. No ho seria tant (però ha succeït) admetre la prohibició però queixar-se del control. I no ho és, en cap cas, executar aquesta mena de canvis sense haver-se assegurat que els afectats n’estan informats. De vegades les administracions es pensen que la signatura d’un paper en un despatx fa que la novetat es transmeti telepàticament a tots els contribuents.

Els alcaldes han de tenir present que el sentit comú és tant o més important per a la reelecció que els grans projectes. Unes fotomultes mal avisades poden arruïnar l’efecte positiu de la Fàbrica Nova, l’Anònima, el Pont Nou i el Guimerà plegats. I, per cert, ja veuràs com el nou Guimerà farà que la ciutadania compensi els aplaudiments amb crítiques que diran: «era de sentit comú fer-ho d’una altra manera». De quina? Tants caps, tants barrets.

(Article publicat a Regió7 el 20/1/2026)