Avui fa cinquanta anys...

Avui fa cinquanta anys (el 29/01/1979)...

– Divisió d’opinions després que president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, presentés en un discurs a les Cortes un programa de reforma política que va semblar insuficient a l’oposició democràtica, a causa de les seves inconcrecions i de la lentitud, ja que es parlava d’un any i mig per completar el procés i convocar les primeres eleccions a unes Cortes elegides com als països democràtics occidentals (i no pels estranys i gens democràtics mecanismes de la «democracia orgánica»). En aquest any i mig s’haurien de modificar les lleis referides a les llibertats de reunió, associació i manifestació. En els mesos següents la reforma anava a pas de tortuga perquè Arias era un home del franquisme que es resistia a desmuntar l’herència del dictador, i va caldre esperar a Adolfo Suárez perquè premés una mica més l’accelerador.

– El governador civil de Barcelona, Sánchez Terán, va comunicat als organitzadors la prohibició de la manifestació a favor de l’amnistia convocada per al diumenge següent, 1 de febrer, a Barcelona. L’argument exposat davant la Federació d’Associacions de Veïns i altres convocants va ser el dels «riscos» que comportaria una mobilització de masses a la via pública en aquells moments. Val a dir que milers de persones van desoir la prohibició i van intentar manifestar-se enmig d’una brutal repressió policia que va deixar imatges icòniques.

– Es va presentar a la premsa el partit Convergència Socialista de Catalunya, amb Joan Reventós com a principal dirigent. Creada el 1974, després de la mort de Franco va deixar de ser clandestina malgrat que continuava sent il·legal, com tots els partits democràtics. En els mesos següents es transformaria en el Partit Socialista de Catalunya que a les eleccions del 1977 faria coalició amb la Federació Catalana del PSOE, amb la qual s’acabaria acordant la integració que donaria lloc a l’actual PSC(PSC-PSOE) de Salvador Illa.

Prou comèdia: a Rodalies mana Madrid

Com deia algú, som més desgraciats que el fang de fer orinals. Rodalies es restableix «parcialment», i qui en queda fora? Manresa. I Vic: germans d’universitat i de marginació ferroviària. Ja ens avisarà la Generalitat quan li diguin Renfe, Adif i els maquinistes. Perquè a Rodalies de Catalunya la Generalitat no hi mana; només demana.

Sabent-ho com ho sap, no s’entén que la consellera Paneque cometi l’error de donar la cara per un caos ferroviari que no té eines per prevenir ni solucionar. Gesticulacions, declaracions, amenaces, expedients, i Renfe com si sentís ploure.

En el paroxisme de l’error, la consellera va decretar l’aturada total del servei per unes revisions que es podien fer sense una mesura tant dràstica. I l’autoritat ferroviària, estatal per descomptat, va pensar: vinga, crucifica’t tota sol al Gòlgota del Parlament.

Se suposa que la Generalitat és titular de Rodalies per un traspàs del 2010, però bàsicament s’ha notat en pintar una R als trens en lloc de la C de «cercanias». No pots dir que ets titular d’un servei si no pots despatxar el concessionari. I si no manes, no té sentit que donis la cara quan tot s’espatlla, perquè te la trencaran i a sobre no podràs arreglar-ho. Ho faran, si ho fan, els que tenen la paella pel mànec.

A Rodalies mana Madrid, que és on hi ha les seus de Renfe i d’Adif, del ministeri que controla les dues empreses, de la presidència del govern que nomena el ministre, de les Corts que simulen controlar el govern, i dels sindicats de ferroviaris: no ens n’oblidéssim pas, dels sindicats, perquè quan s’enfaden tot tremola. Mentrestant, aquí fem plans, que quan són acceptats s’executen a mitges.

Hi ha en marxa un Pla de Rodalies, aconseguit per la dependència del govern Sánchez dels vots catalans, però massa curt per al deteriorament de la xarxa. S’ha signat un «traspàs integral» a una empresa mixta que presidirà la Generalitat però on l’Estat tindrà la darrera paraula.

Doncs si Madrid mana, cal exercir pressió sobre Madrid. Si els vots catalans són decisius, s’han de vendre cars. Tant si governen els teus com els altres. Al capdavall, qui son «els teus»? Els catalans, oi?

Però la política d’aquest país es recorda de Rodalies quan hi ha un desastre, la gent s’indigna i els maquinistes es planten. Veure-les venir amb temps no deu formar part del manual. Entre els que ho arreglaran tot quan siguem independents i els que no volen barallar-se amb els «germans» espanyols, estem arreglats.

(Article publicat a Regió7 el 27/01/2026)