dijous, 11 de desembre del 2025

Anem pel carrer amb la vida a la butxaca, esperant que ens la robin


Per què anem pel carrer amb la vida a la butxaca, esperant que ens la robin?

Veig a TV3 la diputada de Junts Marta Madrenas comentant el tipus agreujat de pena pel robatori del telèfon mòbil, i estic d’acord amb el que diu: en aquests aparells hi ha la nostra vida, en forma de dades privades altament sensibles, de financeres a sanitàries, de les relacions personals a la memòria del que hem fet, on hem estat, què hem opinat, amb qui ens hem discutit o barallat.

La parlamentària té tota la raó.

I penso: com és que no tanquem el telèfon mòbil en una caixa forta i no el traiem només quan l’hem de fer servir, sempre en un entorn segur? Com és que anem pel carrer amb un objecte que ens pot causar greus perjudicis si cau en males mans?

No seria més raonable que sortíssim de casa amb un telèfon ximple, d’aquells que només serveixen per fer trucades i rebre missatges? O que tinguéssim aparells separats, un per a les gestions dels serveis digitals, de la banca online a La meva salut, i aquest va a la caixa forta, i un altre per comunicar i distreure’ns, i amb aquest podríem anar pertot arreu?

En fi, són coses que he pensat tot escoltant la diputada.


Els de Gòsol manaran menys quan canviïn de província


Els veïns de Gòsol han decidit que volen canviar de província. Abandonar la de Lleida i passar a la de Barcelona. Hi havia sòlides raons per votar a favor d’aquesta opció en la consulta celebrada diumenge passat, i per això ha obtingut una majoria aclaparadora. El municipi que va pintar Picasso forma part de la comarca del Berguedà i per tant de la vegueria de la Catalunya central, amb seu a Manresa; amb la demarcació de Lleida només el lliga una divisió provincial que ha demostrat sovint l’absurd de les seves delimitacions. Alegria, doncs, als peus del vessant oest del Pedraforca.

Del que potser no s’han adonat els gosolans és que, amb el canvi, perdran poder electoral a Catalunya. Si més no, mentre es mantingui vigent el sistema electoral definit a l’Estatut de 1979 i conservat sense modificacions pel del 2006. Un sistema provisional que fa quaranta-sis anys va atorgar a cada circumscripció provincial un nombre fix de diputats, i no s’ha actualitzat des de llavors. Per canviar el repartiment s’hauria de redactar i aprovar una llei amb el vot de dos terços dels diputats, i això implica un consens entre els grans partits que fins ara ha estat impossible.

Malgrat que el mateix Estatut diu que el sistema electoral ha de ser «proporcional», la realitat és que l’assignació de diputats per províncies del 1979, aplicada avui, provoca que la de Barcelona elegeixi un diputat per cada setanta mil habitants i Lleida un per cada trenta mil. Dit d’una altra manera: els vots de la província de Lleida valen 2,3 vegades més que els de Barcelona. I això significa que, encara avui, els vots de Gòsol tenen més del doble de valor que els de la veïna Saldes, a l’altre costat de la muntanya forcada. Aquest és un avantatge que perdrà quan es consumi el canvi de província, si és que es consuma, perquè la decisió final depèn de les Corts espanyoles, molt llunyanes i massa enfeinades a tirar-se els plats pel cap sense resoldre problemes importants.

Si el sistema fos proporcional, Barcelona elegiria cent dels 135 escons, i això seria intolerable per a les altres tres províncies que es repartirien les engrunes. Per superar aquest obstacle les eleccions al Parlament s’haurien de celebrar amb un mapa diferent de circumscripcions, i elaborar-lo és un desafiament que excedeix l’actual capacitat legislativa de la cambra catalana. Si no és capaç d’aprovar uns pressupostos cada any, imagina’t entomar un repte d’aquesta magnitud. Potser que ho encarreguin a alguna aplicació d’IA...

(Article publicat a Regió7 el 9/12/2025)