El compte enrere cap a Nadal no s’atura. Ja ha passat Santa Llúcia amb el seu «pas de puça» en la llargària del dia, segons la dita tradicional. En realitat, el dia es continuarà escurçant fins diumenge que ve, data del solstici d’hivern; però des de principis de desembre s’estan endarrerint tant la la posta del sol com la sortida, i com que ens fixem més en el capvespre, sembla que la jornada es dilati. Santa Llúcia s’associa als mercats per comprar figures i complements per al pessebre, una invenció atribuïda a sant Francesc d’Assís, el qual, per cert, no es deia Francesc sinó Giovanni. Era fill de Pietro Bernardone, un ric mercader de teles d’Assís, a l’actual Úmbria. En Giovanni l’acompanyava sovint en els viatges comercials a França; d’aquí que els seus amics, coneguts, saludats i veïns li pengessin el mot de «francesco», és a dir, «franceset». Com era freqüent en aquell lloc i temps, el mot esdevingué nom. Un dia va veure la llum, va renunciar a totes les riqueses i es va instal·lar en un tros de terra amb un primer grup de companys. Hi va aixecar una església minúscula que ara és a dins d’una basílica enorme: la institució va ofegar la senzillesa franciscana sota tones d’ostentació. La llegenda diu que Francesc va organitzar la primera escenificació del naixement de Jesús en un convent de la població toscana de Greccio el 1223, amb animals de debò, tot i que la popularització del pessebre està lligada a la contrareforma catòlica del segle XVI quan, per oposició a la reforma protestant, l’Església va accentuar les formes escèniques del culte i la devoció, i entre elles la rememoració de la Nativitat en algun indret de cada llar. Així d’antiga és la cosa. A Catalunya els personatges del pessebre barregen la suposada vestimenta dels hebreus de fa dos mil anys amb els protagonistes de la visió romàntica de la vida a pagès, tal com els enumera la cançó: «la dona que renta, la vella que fila, i el brau caçador que sempre vigila, la noia que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar....». I el pastor del xai a coll. I la gran aportació catalana: el caganer, que dóna un punt d’irreverència a la seriositat devota de la resta. Els darrers anys, en adoptar la fesomia dels protagonistes de l’actualitat, ha conquerit la independència: ja és possible fer-ne col·lecció i exhibir-la tot l’any en una lleixa de l’aparador, al marge del bou, la mula, la sagrada família, l’àngel clavat al suro del portal, i els tres reis que cada dia avancen dos dits.