La composició del Parlament de Catalunya ha passat en pocs anys «de la independència a la màxima dependència», segon Artur Mas, i això es deu «fonamentalment a dues grans raons. La primera és que la repressió de l’Estat ha fet forat i la segona és que el món independentista, en comptes de fer pinya, s’ha desunit i cadascú ha anat per la seva banda.» L’expresident parla d’aquesta manera en l’entrevista de Carles Blaya que ahir va publicar Regió7. Repressió i divisió: no és una diagnosi nova.
La repressió de l’Estat contra els impulsors del Procés ha existit i continua: el Constitucional, per exemple, acaba de tancar novament la porta al retorn de Puigdemont. L gravetat de la divisió al món independentista tampoc no és discutible: només cal veure com se les tenen cada dia juntistes i republicans mentre Orriols pesca els vots de l’afartament. Però no estic segur que la desafecció dels votants amb els partits partits es degui en la mateixa mesura a la repressió estatal que al caïnisme propi.
De fet, la dura resposta de l’Estat als fets de la tardor del 2017 va tenir efectes electorals positius per a l’independentisme. A les eleccions catalanes del 2015, que el Govern presentava com a plebiscitàries, la suma de Junts pel Sí (CiU i ERC) i la CUP va fregar els dos milions de vots. A les eleccions del desembre del 2017, amb el govern entre la presó i l’exili, i l’autonomia suspesa per l’article 155, la suma de Junts, ERC i CUP va aconseguir cent mil vots més que dos anys abans.
La repressió no va desmobilitzar l’independentisme, sinó més aviat el contrari. (Cal dir que també va mobilitzar els unionistes, amb Ciudadanos com a gran exponent). La mobilització electoral podria haver continuat amb força, malgrat la situació dels líders, i retenir encara avui la majoria absoluta al Parlament, si els partits no haguessin fet anàlisis tant diferents i incompatibles sobre les causes de la fallida del Procés. Unes diagnosis tant divergents portaven al seu torn a propostes divergents sobre què fer a partir d’aquell moment –i encara més quan Sánchez va accedir al govern, al cap de mig any. És francament complicat avançar plegats si no hi ha un mínim acord sobre cap a on es vol anar, per quin camí i a quin ritme.
Avui en l’ànim de l’electorat independentista hi ha una component de frustració per com ha anat tot plegat. I la frustració tant pot convidar a la ràbia com a la deserció, reaccions estèrils totes dues.