Aquests dies de programació televisiva ensucrada fins la diabetis pot ser convenient afegir-hi unes gotes de vinagre de primera qualitat per obtenir un agredolç desembafador, i una manera d’aconseguir-ho seria que les cadenes programessin cada Nadal l’emissió de la pel·lícula Plácido, que Luis García Berlanga va rodar parcialment a Manresa el 1961. No pas per manresana, sinó per l’acidesa intel·ligent amb què aromatitza la part d’hipocresia que, com tota activitat humana, es pot trobar també en les festes nadalenques. Per als més joves: Plácido denuncia, tot burlant-se’n, la mena de «caritat cristiana» que consisteix en convidar un pobre per Nadal i oblidar els miserables la resta de l’any.
El portal Memoria.cat acaba de fer públics els documents de l’expedient de censura de la pel·lícula, que podem qualificar d’impagable testimoni de les dèries del franquisme. Berlanga i el coguionista Rafael Azcona no van tenir-ho gens fàcil, i els va rondar l’amenaça de la prohibició. Alguns dels suposats experts de la censura que van examinar la cinta li penjaven etiquetes tremendistes i la condemnaven a l’infern, igual que als seus autors. Altres, més llegits, apreciaven les qualitats cinematogràfiques i fins i tot s’atrevien a exercir de crítics saberuts. Entre aquests darrers és interessant el comentari de Francisco Ortíz Muñóz, il·lustre autor d’uns «Criterios y normas morales de censura cinematográfica», que va escriure: «Es pot jutjar com una caricatura cruel i demolidora de la societat burgesa, i dels seus ‘cataplasmes socials’ per remeiar la misèria dels humils», però «li falta el contrast de la veritable i autèntica caritat. En conseqüència, socialment i moralment la pel·lícula manca de valors positius, que només se li poden reconèixer per vies d’inducció i raciocini, cosa que mai no farà, per descomptat, el gran públic».
Ras i curt: segons el censor, la pel·lícula seria molt bona si la gent fos prou intel·ligent per entendre-la, però «el gran públic» és idiota. Aquesta era la mentalitat dels censors, sector despotisme il·lustrat (un altre sector hagués cremat el cel·luloide sense més explicacions). Seixanta-quatre anys més tard no hi ha un departament ministerial de censura que prohibeixi pel·lícules, obres teatrals o publicacions, però sí que hi ha departaments de subvencions culturals que amb la seva gestió de la repartidora s’atorguen el poder de decidir quina mena de pinso s’ha de posar a la menjadora del «gran públic».
(Article publicat a Regió7 el 25/12/2025)