El Papa a l’era de la nova cobdícia

L’any 1842 el jove prussià Friedrich Engels va ser enviat pel seu pare a la fàbrica de Manchester de la que era copropietari. Del coneixement directe de la realitat social al bressol de la industrialització en va sorgir el llibre La condició de la classe obrera a Anglaterra (1845), que va interessar extraordinàriament Karl Marx, iniciant-se una col·laboració que tindria entre altres resultats la redacció del Manifest comunista. Probablement els sonen la primera i darrera frase del document: «Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme» i «proletaris de tots els països, uniu-vos!». Era la teorització revolucionària del malestar dels obrers industrials per les condicions de treball i per la seva posició en unes relacions de desigualtat manifesta. Marx creia que el potencial revolucionari dels proletaris estava afavorit pel fet que el sistema de fàbriques els concentrava en poc espai, formant una massa humana d’alta capacitat explosiva. El Manifest data del 1948, any de revolucions; l’encíclica Rerum Novarum, que va fixar la doctrina social de l’Església Catòlica, va ser proclamada per Lleó XIII l’any 1891, és a dir, quaranta-tres anys després –i vint-i-tres després de la Internacional Obrera. Molt va trigar el Vaticà a adonar-se que li calia fixar la mirada en les injustícies del capitalisme desbocat, i dels primers paràgrafs d’aquell document papal ja se’n dedueix el caràcter de rèplica al progrés de les idees socialistes d’arrel marxista i al seu programa col·lectivista. Avisa que davant la precarietat obrera, contraria a l’esperit dels Evangelis, l’Església no pot romandre indiferent, però la propietat privada és inqüestionable. Per això recomana a a empresaris i governants complir el deure de vetllar pels assalariats: per justícia, per humanitat, i perquè si no se n’anirien amb els comunistes.

Hauria existit l’encíclica sense l’amenaça socialista? És lícit preguntar-s’ho. L’actual papa Lleó XIV va triar aquest nom per enllaçar amb Lleó XIII i la seva doctrina social, però no ha trigat tant a reaccionar davant els reptes de les «rerum novarum novarum», les noves coses noves del segle XXI, on la cobdícia dels tecnoligarques megamilionaris fa empal·lidir la dels industrials de l’Anglaterra d’Engels. No existeix (per ara) un equivalent del Manifest Comunista per a l’acumulació capitalista de la propietat del coneixement, però el malestar creix de forma perceptible, i el Papa prova d’avançar-se a un esclat de les contradiccions, que diria Marx. 

(Article publicat a Regió7 el 9/6/2026)

Pecat d’hipocresia dels diputats davant el Papa

Lleó XIV va disparar a dreta i esquerra des de la tribuna del Congrés dels Diputats. Educadament, amb al·lusions que tothom va entendre. I després de rebre la clatellada, els reprovats van aplaudir-lo durant set minuts. Són masoquistes? L’esquerra que ha ampliat els supòsits d’avortament legal i ha regulat l’eutanàsia va ovacionar a un papa que els acabava de recordar que «tota vida ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins el seu ocàs natural». La dreta que fa bandera de la prioritat nacional va cremar-se les mans aclamant el líder religiós que acabava de proclamar: «Allà on una persona és discriminada pel seu origen nacional... es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans». Uns i altres van trobar en les paraules del pontífex arguments a favor i en contra de les seves postures, i van quedar-se només amb les primeres, com si no haguessin escoltat les segones. Doncs bé: ja que són capaços de tenir aquest capteniment, per què no el posen en pràctica tots els altres dies de l’any? Però solen fer justament el contrari: buscar els punts de desacord en el discurs de l’altre i llançar-se ferotgement a la seva desqualificació, ignorant tot allò en que podrien concordar. Per entendre’s cal partir de les coincidències, cimentar-les i anar llimant les divergències, o acceptar-les. Però quan manca la voluntat d’acord, tot és ofensiu i tot és inflamable. Si cada dia actuen d’aquesta manera, cal entendre amb el Papa van fer comèdia. Com sempre. La hipocresia és pecat, oi?

Aplaudir el Papa i defensar la «prioritat nacional», tot alhora: quin és el truc

La dreta ha trobat un argument per fer compatible aplaudir el papa Lleó XIV i les seves paraules sobre acollir els immigrants, i defensar de les fronteres restrictives i la «prioritat nacional». L’argument, disparat aquest matí per Jiménez Losantos, és aquest: A favor de ser humanitaris amb els arriben per necessitat urgent o persecució, però en contra de la «invasió». Vet aquí el truc: afirmar l’existència d’una «invasió».

Al Congrés dels Diputats el Papa va dir el següent: «Molts homes, dones i nens es veuen obligats, per circumstàncies moltes vegades dramàtiques, a abandonar les seves comunitats i deixar enrere els seus éssers estimats, històries i vincles. Aquesta realitat supera qualsevol lectura purament demogràfica o econòmica: constitueix una qüestió eminentment moral i jurídica. Allà on una persona és discriminada pel seu origen nacional, ètnic, religiós o lingüístic, o per la seva condició econòmica o social, es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans».

Va dir això i al final del discurs va sr aplaudit durant set minuts per formacions que defensen amb ganes el control de la immigració perquè aquí no hi cabem tots, perquè tensionen els serveis públics i l’habitatge, perquè afavoreixen els sectors econòmics de sous molt baixos en detriment del conjunt de l’economia, perquè (a Catalunya) distorsionen la demografia de la llengua, perquè porten amb ells costums i principis morals poc compatibles amb els d’aquí, i tots els etcèteres que ja sabem.

On es poden agafar aquests partits per solucionar la contradicció? Al literal del discurs, allà on parla de persones que es veuen «obligades» per «circumstàncies moltes vegades dramàtiques», a emigrar. I el truc consisteix en afirmar que una part important dels immigrants no arriben obligats per circumstàncies dramàtiques, sinó perquè volen. No és que la seva vida estigui amenaçada allà on són, sinó que volen millorar desplaçant-se d’un país pobre a un altre més ric.

Aquest és el truc. Així es pot aplaudir el Papa quan parla d’acollir mentre es defensen les fronteres impermeables i la «prioritat nacional» que, per cert, és contrària a una altra frase del pontífex: la que condemna la discriminació per origen nacional.

El Papa al país del temple descomunal

 «Espanya, terra de missió»: així s’obria un número de SalTerrae, revista de teologia pastoral dels jesuïtes espanyols. «De ser el país que més missioners aportava a l’Església universal i on una amplíssima majoria de ciutadans es confessava catòlic s’ha passat a una situació de secularització... Les dades estadístiques que donen fe de la decadència en què estem són de sobres conegudes». ¿El Sant Pare visita Madrid, Catalunya i les Canàries buscant conversions en la massa creixent dels descreguts? ¿O es donarà per satisfet si orienta la fe i la pietat dels que li concedeixen autoritat?

Si l’Església busca conversions a Catalunya, la feina que espera als missioners és enorme. S’escau parlar de missioners quan han de venir sacerdots d’altres països a suplir la manca de vocacions: ruandesos i sud-americans tornen la visita de segles passats i regeixen les nostres parròquies, mentre convents de monges tanquen per envelliment. L’amplitud del sentiment religiós minva generació rere generació, del 74% dels majors de 75 anys al 44% dels menors de 25 anys (Islam inclòs), i només un terç dels que es diuen catòlics es declara practicant. No pas de missa setmanal, si ens fixem en l’assistència. Nou de cada deu alumnes de batxillerat refusen la classe de religió, nou de cada deu matrimonis són pel civil, i si miren les esqueles veuran on se celebren els funerals. Però, això sí, Barcelona presumeix del temple més alt del cristianisme, amb els 172,5 metres de la torre que beneirà Lleó XIV. La descomunal magnificència gaudiniana ¿atraurà conversions o només turistes?

El no dels mestres - Els professors de la pública han votat que no a l’acord entre el Govern i els seus principals sindicats. Aquests han estat obertament desautoritzats pels treballadors als que se suposa que representen. No se si és legalment possible, o si caldria inventar dreceres normatives, però la situació fa pensar en la conveniència d’unes noves eleccions de delegats.

La directa d’Illa - Salvador Illa diu que posarà la directa per desencallar el finançament autonòmic en qüestió de «mesos». No pot ser d’altra manera, perquè a la contrapart, que és el govern de Pedro Sánchez, no n’hi queden gaires, de mesos per davant.

Uff - Catalunya ha viscut la primavera meteorològica (març-maig) més càlida des que hi ha registres. No eren manies. L’estadística confirma la percepció.

(Article publicat a Regió7 el 6/8/2026)

Tecnoligarques, la privatització de milers d'anys de treball humà

En l’esclavisme, els amos s’apropiaven de tota la feina dels esclaus. Aquests s’esforçaven de sol a sol, i a canvi rebien alimentació escassa i mals tractes. La diferència entre el cost de mantenir-los vius i el fruit del seu treball alimentava la riquesa dels terratinents.

En el feudalisme, els senyors tenien dret d’apropiació sobre el treball dels pagesos i l’executaven en forma de parts, rendes, parts i impostos. Del rei al castlà existia una escalafó d’exaccions.

Amb la fàbrica va generalitzar-se el salari com a forma de relació entre amos i treballadors. Amb la setmanada el primer lliurava als segons una part del que obtenia comercialitzant el fruit del seu treball i la resta, un cop restats els altres costos, eren els rendiments de l’empresa.

Totes aquestes han estat apropiacions relativament limitades en comparació a la que arriba ara, molt més espectacular: els nous oligarques de la IA estan acumulant als seus centres de dades el treball creatiu de totes les generacions que han escrit, pintat, filmat, enregistrat o programat des de les pintures rupestres fins els nostres dies. La feina de tots els humans que han deixat empremta.

Ho ha escrit el senador d’Estats Units Bernie Sanders: «Atès que la IA es basa en el coneixement col·lectiu de la humanitat, la riquesa que genera ha de beneficiar tota la humanitat. No només Musk, Altman, Dario Amodei i altres magnats de les empreses posicionades per dominar la indústria». Però ja se sap que Sanders és un esquerranista perillós.

«Farola» desnortada - Un dia van treure del mig de la cruïlla el fanal de braços, la popular «farola», que donava identitat a la manresana plaça de la Crist Rei. Després li van canviar el nom que de fet no tenia (quina paradoxa, oi?). Ara l’han cobert d’asfalt, eliminant el paviment de rajoles que dibuixava un cercle amb una N inscrita assenyalant el nord amb un dels vèrtexs. Ens permeten la broma de dir que han perdut el nord?

Santedat en català- Preparem els cronòmetres per mesurar quanta estona parla el papa en la llengua de Gaudí a Barcelona. S’afirma que «també» la utilitzarà a la Sagrada Família, durant la missa ila benedicció de la torre. Aquest «també» pot ser molt, poc o poquíssim, de la mida d’un «bona nit Barcelona» en un concert de rock. I encara sort que van sonar les alarmes i qui més qui menys va buscar tecles per tocar, que si no...

(Article publicat a Regió7 el 4 de juny del 2026)

Manresa victoriosa (al Congost)

A tots ens agrada guanyar, en persona o per delegació. L’atractiu per alguns esports creix quan un dels nostres acumula victòries i minva quan decau. El tennis no va interessar a les masses espanyoles fins que Manolo Santana es va posar a guanyar títols i va provocar un esclat d’orgull patriòtic. En els esports més populars el mecanisme s’aplica als equips: tendim a fer-nos seguidors del que sempre guanya –i aquesta afició massiva l’ajuda a continuar guanyant. Però si encadena derrotes i humiliacions, el cercle de l’amor es redueix. Vae victis, ai dels vençuts!, va dir el gal Brennus l’any 390 mentre s’enduia l’or de Roma. Quants carnets i abonaments no s’han deixat de renovar després d’un descens de categoria? A Manresa, fa anys, l’esport que atreia espectadors a les grades era el futbol, que omplia el camp del Pujolet quan el Centre d’Esports jugava a la tercera divisió estatal i promocionava per pujar a la segona. Però va arribar una dilatada mala ratxa i va enfonsar-se a les divisions «regionals», competint amb equips de poble. Mentrestant, la seva pròpia secció de bàsquet anava a més i arribava a la màxima categoria espanyola. Hi havia un equip que feia sentir orgull de ciutat i el nombre d’espectadors va anar creixent i creixent. Es va produir el sorpasso i avui si dius «l’equip del Congost» no penses en l’estadi de futbol sinó en el pavelló de bàsquet. La victòria alimenta l’afició i l’afició empeny cap a la victòria. Manresa és de bàsquet perquè el seu bàsquet és guanyador, i viceversa.

Ferrocates - L’estació Manresa Baixador dels FGC va sumar 218.089 pujades i baixades individuals durant tot el 2025 que, repartides entre totes les circulacions de l’any, donen una dotzena de passatgers per tren, de mitjana. Molt gran hauria de ser l’expectativa de multiplicació d’usuaris per justificar el perllongament de la línia fins la plaça d’Espanya!

Milions - Quan a Catalunya érem sis milions, a Manresa comptàvem a l’entorn dels seixanta mil. Ara les xifres són vuit milions i vuitanta mil. La Universitat Catalana d’Estiu a Manresa debatrà els reptes d’una Catalunya de deu milions. Fixem-nos-hi, perquè podria significar una Manresa de cent mil.

A l’agenda - La PAHC avisa d’un macrodesnonament a Manresa... el 23 de setembre. Temps per organitzar la defensa amb gent vinguda de tot el país.

(Article publicat a Regió7 el 2/6/2026)

Jo voto el que m'agrada i ja es posaran d'acord. I si no, la culpa no és meva.

Si ara mateix se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, la cambra resultant seria encara més fragmentada que avui, i el partit del president, fos el que fos, tindria menys diputats que l’actual. Ens hem instal·lat en la dispersió electoral des que la Gran Recessió i la indignació amb el poder va liquidar el bipartidisme imperfecte tant a Catalunya com a Espanya, i la culpa no és només del sistema proporcional. La dispersió electoral també té a veure amb la decadència de la responsabilitat col·lectiva en favor de la satisfacció individual, que sembla pròpia de la nostra era, especialment des que la pandèmia ens va tancar a casa, cadascú a la seva. Votem d’acord amb les nostres preferències, i això és natural, però no sempre pensem en les conseqüències per al resultat final, que és el que realment ens afecta. Volem quedar satisfets en el moment de dipositar la papereta, encara que la nostra tria ens meni a una profunda insatisfacció quan s’enllesteix el recompte. És un error evitable perquè avui tots sabem, gràcies a enquestes força fiables, quina serà la utilitat del nostre vot segons si el donem a una formació majoritària, minoritària o marginal. Sabem si contribuirem a esquarterar el mapa del parlament i crear grans dificultats a la governabilitat de les institucions o si, al contrari, estarem afavorint l’estabilitat necessària per impulsar els grans projectes. Tenim un perfecte coneixement de la utilitat del nostre vot. Però una part important de l’electorat continua prescindint d’aquest factor a l’hora de realitzar la seva tria i s’estima més moure’s per la simpatia directa cap a un candidat determinat, sense més reflexions ni càlculs. «Jo voto al que m’agrada i ja s’espavilaran els altres, que al capdavall tots (els altres) són iguals», ve a ser el mot d’ordre d’aquesta concepció anticol·lectiva del sistema democràtic, que utilitzem per desfogar-nos sense que ens importin gaire les conseqüències. En el límit, amb aquest pensament milers de vots queden sense representació, fet que priva de suport a la que hauria estat l’opció menys dolenta d’entre les que tenien possibilitats, de manera que indirectament s’ajuda a les que el votant considera pitjors.

Sa santedat, en català, si us plau!

El banquer Jordi Pujol i l’historiador Josep Benet es van enfrontar a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya com a caps de llista, respectivament, de Convergència i Unió, i del PSUC, el partit dels comunistes catalans. La distància ideològica era molt marcada, i tanmateix tenien punts notables de passat compartit en la lluita catalanista i democràtica sota el franquisme. Per exemple, la campanya «Volem bisbes catalans!».

L’acció es va posar en marxa a principis de 1966 contra nomenament del castellà Marcelo González Martín com a arquebisbe coadjutor de Barcelona amb dret a succeir el titular en el càrrec, Gregorio Modrego, que al seu torn havia estat designat sota els auspicis del franquisme triomfant. Però el 1966 la capacitat de reacció de la societat i l’església catalanes no eren les mateixes, i la protesta, dins els límits en que es podia moure en una dictadura, bevia d’una font molt poderosa: el recent Concili Vaticà II i la seva consigna de nomenat bisbes arrelats a la comunitat. També d’aquell concili en va sortir que el llatí deixés pas a la llengua vernacla a la litúrgia, i per tant, a les misses en català com a cosa normal a Catalunya. Per tot això, perquè els aires eren uns altres, el nomenament de González va provocar una sonora reacció que finalment va aconseguir el seu propòsit: el nou arquebisbe va ser el català Narcís Jubany.

Què li passa ara a l’església catalana que no engega una campanya sota el lema «Santedat, en català si us plau!» davant el fet que l’estada i les accions de Lleó XIV a Catalunya estaran presidides per la llengua castellana, com si aquest país no tingués una llengua pròpia? Que se n’ha fet d’aquell catolicisme catalanisme reivindicatiu i combatiu? Ha desaparegut amb la jubilació del darrer capellà «progre»? O hem d’acceptar que la Sagrada Família s’ha convertit, per sobre de tot, en una atracció que porta turistes a Barcelona? O la Conferència Episcopal Espanyola s’ha adonat que els castellanoparlants són majoria a les misses, tant als bancs com al presbiteri?

Però que bo que seria per a la llengua catalana que fos amb ella que el papa pronunciés la benedicció de la torre que converteix el temple en el més alt de la cristiandat.

 

Sánchez està kaput perquè estem emprenyats

Si et diuen que l’economia del teu país va com un coet però la teva, la dels teus familiars, la dels teus veïns i amics, no aconsegueix remuntar el vol i més aviat la cobreix una ombra d’incertesa, si t’adones d’aquesta contradicció, t’emprenyes. I com més escoltes com govern canta la cançoneta del PIB estratosfèric, més enorme és la indignació que t’encén. Pedro Sánchez i la seva cort d’aduladors i justificadors ha estat repetint sense descans el mantra que la fortalesa de l’economia derrotarà la coalició de processos judicials que assetja la ciutadella socialista des de totes les bandes i ja truca la porta de la muralla. «Tranquils, que a la gent l’interessen les coses de menjar!», és el missatge que pretén asserenar a les bases atabalades. Si, senyor, i tant que ens interessen les coses de menjar; el problema és que no van bé. Al menys, no les que han de posar el plat a taula de la majoria de famílies. A les llars no es respira la sensació de formar part del paradís i, a més a més, el demà es veu amb incertesa; especialment el dels fills: potser per això la natalitat va de capa caiguda. Que no es flagel·li massa el govern: a tota Europa passa si fa no fa. El malhumor de la demos sobirana va expulsar la socialdemocràcia d’un gran nombre de governs europeus i aviat expulsarà els conservadors a benefici de la ultradreta; el procés espanyol encara és a la primera part, però tot arribarà. A Sánchez li ensenya el polze cap avall un nombre tant gran d’espanyols que l’excusa per executar-lo serà el de menys.

Aprenentatge - Els alumnes dels instituts i escoles públics de Catalunya estan rebent una assignatura no prevista als currículums emanats de la conselleria: «Formes i accions de lluita reivindicativa al carrer». Els seus professors els ho ensenyen de la manera més pedagògica: amb l’exemple. Quan siguin grans, aquests vailets d’avui estaran degudament preparats per convertir les seves justes exigències en un soroll eixordador.

Lluny de BCN - Només per portar la contrària: si el tren de Manresa a Barcelona continua sent una tortuga, potser el Bages es lliurarà de l’escalada de preus de l’habitatge que suposa estar a prop de la capital. Com va recordar l’alcalde Aloy, avui la distància no es mesura en quilòmetres sinó en temps de viatge.

Montserrat - Amb Joan Pau II va arribar el diluvi. Què portarà Lleó XIV?

(Publicat a Regió7 el 30/5/2026)

Això s’acaba i el que vindrà fa por

Això s’acaba. A la imputació de Zapatero, amb el seu impacte a la família socialista, la segueix l’escorcoll de la seu del partit per sospita de maniobres d’obstrucció a la justícia. Bambi està enfangat i el Gran Resistent, encerclat per totes bandes. Aitor Esteban (i Urkullu), Felipe González, o el sempre oportú Emiliano García-Page han dictat sentència: la legislatura s’ha d’acabar aquest any. Sigui quan sigui que es convoquin eleccions, les guanyarà el PP, i la incògnita és el volum de poder de Vox. El partit d’Abascal ja no fa por, la seva inclusió en els pactes regionals l’ha normalitzat. Quan els cridin a les urnes, centenars de milers, potser més d’un milió, de votants socialistes es quedaran a casa a rumiar el seu disgust indigerible, mentre altres diran que bon vent i papereta nova. El govern i el partit d’Ábalos, Koldo, Santos Cerdán i la família Zapatero deixaran pas al partit de la trama Gürtel, de l’operació Kitchen i l’ordinador trinxat de Bárcenas, d’Eme Punto Rajoy i, posats a recordar, de les dues línies d’investigació de l’11-M. Del foc a les brases, de la porqueria a la merda. D’aquí a què tal cosa succeeixi, ¿hi haurà temps de resoldre el finançament autonòmic? Perquè els que vinguin al darrera estriparan el projecte actual amb l’argument que ells ja en tenen un de propi. I si només fos això! No vull ni imaginar-me què farà l’alta inspecció educativa estatal amb el català a l’escola, posem per cas. Anem traient la pols al casc, que s’escolta soroll de motors de bombarders per la banda de ponent.

Preferència de qui? – Per a un nacionalpopulista espanyol, «prioritat nacional» significa que els espanyols passin per davant dels estrangers. I per a un nacionalpopulista català, què significaria? Quins serien els contorns de la nacionalitat que atorgarien el dret de preferència? El veïnatge administratiu? L’acreditació lingüística? La inscripció en un «cens del poble català» com el que es va intentar fa uns anys? O bastaria fet de ser un nacional espanyol amb domicili en una de les quatre províncies?

Desproporció - L’antiga colònia Antius, a Callús, es ven per 3,5 milions d’euros. L’antic complex fabril, actualment en desús, ocupa més de 144 hectàrees, que inclouen habitatges, edificacions industrials, bosc i terres de cultiu. Amb el que diuen que costa la casa que Pep Guardiola ha ullat a Pedralbes podria comprar quatre o cinc finques com aquesta.

(Article publicat a Regió7 el 28/5/2026)

Manresa és de cine. Podria ser un eslògan.

«Manresa és de cine». Amb permís del videoclub homònim, aquest podria ser un eslògan promocional de la ciutat quan l’Ajuntament es cansi del «+benparida». I com que Manresa és de cine, el teatre Kursaal va acollir la Gala Plácido, per celebrar el fet que «Manresa Film Office, el servei de l’Ajuntament de Manresa dedicat a facilitar i atraure rodatges a la ciutat, compleix 10 anys de trajectòria consolidant el municipi com una autèntica ‘petita Hollywood’», segons la informació municipal. Una festa amb catifa vermella, photocall, estrelles i lliurament de guardons que, naturalment, es diuen Plácido, com la pel·lícula que Berlanga va rodar a Manresa l’hivern de 1961. El genial director va triar la ciutat perquè li va semblar grisa i aturada en el temps com l’Espanya de la seva sàtira, i els primers anys del Manresa Film Office les productores van venir-hi atretes per la grisa degradació d’alguns (bastants) carrers del barri vell. Ves que el Pla de Barris no ens espatlli el negoci cinematogràfic; potser caldria deixar fora de la rehabilitació uns quants racons filmables o, al menys, la seva aparença exterior. En tot cas, el nombre de produccions és tant elevat que val la pena presumir-ne davant el món sencer i organitzar visites guiades als indrets que els espectadors hauran vist a la pantalla. «Endevinen qui va entrar en aquest bar? Si senyor, en Liam Neeson a Marlowe». Manresa, una ciutat que no és de pel·lícula, sinó de pel·lícules, en plural. Una ciutat de cine. (Sí: la paraula «cine» és al diccionari normatiu).

Tartana - Millorar el servei de tartana Manresa-Barcelona de la Renfe és als nous pressupostos de la Generalitat gràcies a ERC i els Comuns. Però vinculada a inversions que ha de fer el govern central, on els socialistes tenen menys futur que un submarí descapotable.

Espies - Diuen que la justícia és cega i t’ho pots creure o no, però els serveis secrets tenen molta vista i memòria. Washington té Zapatero i Sánchez entre cella i cella, i els espies nord-americans han facilitat material important a la causa contra l’expresident.

Llibertat - Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units i el seu tercer president, va escriure: «Si hagués de decidir si hem de tenir un govern sense diaris o diaris sense govern, no dubtaria ni un moment a preferir el segon». Donald Trump ho veu al revés.

(Article publicat a Regió7 el 26/5/2026)

Teatres que encongeixen. Kursaal, de 2.000 butaques a 803. Conservatori, de 848 a 429

Aquest estiu canviaran les 803 butaques del teatre Kursaal de Manresa, que ja tenen dues dècades de vida. L’operació costarà uns sis-cents euros per seient i no consta que hagi de comportar cap reducció d’aforament, a diferència d’altres renovacions més radicals que s’ha viscut als teatres manresans. Tal i com s’explica al documental «De la sala Loyola al teatre Kursaal», on Joan Morros i Ramon Fontdevila fan memòria d’un trajecte de quaranta-cinc anys, un motiu de fricció en les tenses relacions entre l’entitat Tabola, que programava espectacles a la sala Ciutat (nom del Loyola municipalitzat), i l’Ajuntament de l’alcalde Joan Cornet, va arribar quan aquest va dir-los que posar al dia la sala que grinyolava (literalment) obligaria a reduir l’aforament a la meitat. La notícia no va agradar, però el cert és que els teatres tendeixen a encongir-se quan es posen al dia en comoditat i seguretat. El Kursaal tenia dues mil butaques en la seva estrena l’any 1927, una Guia de Teatres del 1986 n’hi adjudicava 1.522 (mil a la platea), i ara en compta vuit-centes (cinc-centes a la platea). El teatre Conservatori havia arribat a les 848 localitats després de la reforma del 1956, quan es va enfonsar el nivell de la platea per eixamplar-la sota les llotges, i ara n’ofereix 429, amb tres pisos tancats. A banda de les qüestions de seguretat, el cert és que encoixinar seients implica més distància entre files, i els catalans ens hem fet més gruixuts amb el pas dels anys i la bona alimentació, de manera que reclamem butaques més amples que al 1927 o fins i tot que al 1956.

A la foto, un concert al Kursaal dels primers anys.

Que bé! ERC arrenca al PSC uns diners per a la R4 que es decideixen a Madrid!

Ara sí que anirem bé! Tant ERC com els Comuns han incorporat potenciar el tren de Renfe a Manresa al pacte que han signat amb el PSC per aprovar els pressupostos de la Generalitat. En el pacte amb ERC es parla de consolidar el compromís de l’Estat de dur a terme inversions indispensables. I en dels Comuns es contempla estudiar si val la pena enllaçar la R4 Nord amb el tren de l’aeroport.

Deixem per als enginyers el debat sobre si el tren de Manresa ha de continuar cap al Penedès, com fa ara, o anar cap al Prat, i l’estació de plaça Catalunya per la del passeig de Gràcia. Ja ens diran el què. Interessa, en canvi, la part relativa a les inversions acordades amb ERC, entre elles el famós tunel de Montcada. Uns diners que han de venir de Madrid encara que s’hagin pactat a Barcelona entre actors catalans.

Perquè el truc d’aquest pacte pressupostari és que el rubrica Salvador Illa però qui ha de posar-hi els diners és Pedro Sánchez. El president de la Generalitat compromet unes inversions que només seran reals si així ho desitja el cap de files del socialisme espanyol, i aquest no ha signat res. Se suposa que Illa parla per ell, però ja són unes quantes les decepcions a les que ens ha portat aquesta confiança. I prou que Junts li recorda cada dia a Junqueras.

Però, a més a més, qui ens diu que Sánchez arribarà a l’any que ve? Tal i com estan les coses, cada cop es veu més negre. Potser un pacte de pressupostos catalans que inclou inversions de l’Estat també l’hauria de signar el PP. Per sentir-se obligat quan arribi a la Moncloa

Supèrbia, avarícia, enveja, ira... política?

La doctrina catòlica estableix una llista dels set pecats capitals amb les set virtuts alternatives, que pot ser fàcilment acceptada com a guia de vida per persones allunyades de l’Església, excepte, potser, la que demana «contra luxúria, castedat», si s’entén com abstinència sexual absoluta. En canvi, trobaran raonable la resta de consells: contra supèrbia, humilitat; contra avarícia, generositat; contra ira, paciència; contra gola, temperança; contra enveja, caritat, i contra mandra, diligència. Si tothom es captingués d’aquestes maneres, la convivència seria una bassa d’oli, i si ho fessin els polítics, la millora per a tots seria considerable. No és el cas, naturalment, i només cal veure la política que patim. Si els vaga, poden entretenir-se a repassar els diaris d’aquests dies i anar aparellant els noms propis de les notícies amb els set pecats. Hi ha governants obsessionats pel seu ego? Tu diràs. N’hi ha que arrepleguen el que poden on poden? Menys dels que es diu però més dels que caldria. N’hi ha que s’encenen quan els contradiuen? Només cal parar l’orella. I que mai no en tenen prou? O que es posen malalts quan veuen com algú altre assoleix el que ells no abasten? Això sí: els mandrosos no fan carrera, perquè els avancen els diligents.

Tanmateix, no cal exagerar: encara que ens fixem més en els pecadors, existeix un gran munt de servidors públics modestos, generosos, pacients, respectuosos, temperats, caritatius i diligents. Sort n’hi ha; sense ells, tot seria un desastre.

Escamots racistes? - Una dona irada llança la cavalleria contra unes musulmanes que passen pel carrer, hi ha batussa, intervenen els guàrdies i un diari nacional dedica un reportatge a «Manresa la ciutat que intenta contenir el racisme al carrer». Per fer gruix, ressuscita la famosa baralla del Passeig, fa dos anys, que va engrescar les televisions espanyoles. Hi ha escamots de racistes manresans linxant immigrants al carrer? Jo no els he vist. Potser badava.

Català a l’aula - La proposta d’organitzar les aules escolars segons la llengua dels alumnes, se suposa que per protegir el català, implica que n’hi hagi algunes o moltes on només el mestre parli català... si el deixen. I rima amb la idea d’estructurar tot l’ensenyament obligatori en dues línies separades per l’idioma. Si llavors resulta que la línia en castellà és la més nombrosa, què farem?

(Article publicat a Regió7 el 23/6/2025)

Bronca al Parlament pels "arrumacos": Ens hem tornat bojos?

Al Parlament de Catalunya, com que no saben gaire què hi han anat a fer, se les han tingudes perquè el diputat David Cid va pronunciar la castellanada «arrumacos» per referir-se a les relacions entre Aliança Catalana i Vox. Sílvia Orriols entén que parla de carícies sexuals, s’esvera i acaba rebent el president de la cambra Josep Rull. I l’incident acapara l’atenció de les xarxes i fins i tot de mitjans seriosos.

N’hi ha per preguntar-se si s’han begut l’enteniment, però no: indignar-se per foteses, denunciar que els ataquen i que la democràcia no els defensa, és una tàctica habitual dels extrems. Calen foc pertot arreu i després diuen que es cremen i que els bombers no arriben. Bé, ja ho sabem. Els hem de fer cas?, és a dir, els hem de donar el que volen?

Per sort, n’hi ha que s’hi fixen i que aquests dies han denunciat l’artifici. A banda de criticar Cid per usar castellanades on hi ha mots catalans escaients («magarrufes», per exemple: paraula preciosa), han obert el diccionari per recordar-li a Orriols que, en castellà, «arrmuacos» no es defineix directament com a carícia, sinó com a «ademostración de cariño hecha con gestos o ademanes».

Però és igual. Que aquest sigui el tema de la sessió és més que desconcertant: és alarmant. No hi havia res més substancial a l’ordre del dia?

L'arcangel Gabriel va anunciar l'Encarnació a Maria. Què anuncia Gabriel Rufián?

En la tradició cristiana, l’arcàngel Gabriel va ser qui es va aparèixer a la verge Maria per anunciar-li que seria mare de Jesús. És l’arcàngel de l’Anunciació. En l’Islam, Gabriel va ser qui va revelar l’Alcorà al profeta Mahoma. En el judaisme, Gabriel apareix en el llibre de Daniel amb la capacitat d’interpretar visions i desxifrar missatges celestials.

Gabriel Rufián és l’arcàngel que anuncia l’encarnació de la nova esquerra espanyola? És l’enviat que revela el llibre sagrat del progressisme plurinacional? És l’intèrpret consagrat dels designis celestials per a la política peninsular?

Maria va respondre: «facis en mi segons la voluntat del senyor», però Oriol Junqueras no dirà res semblant, perquè no creu que aquest Gabriel sigui un enviat de l’Altíssim, sinó un corcó al que en mala hora va donar i ara vola cap a on li sembla.

Volada orbital de coloms ferroviaris

Ramon Bacardit és tant manresanista que vol tots els trens a la ciutat: també els de la Línia Orbital, ideada com una circumval·lació metropolitana. L’alcaldable voldria que s’enfilés fins Manresa, potser desviant el tram Martorell-Terrassa: s’agraeix l’interès, però que l’esforç inútil no el dugui a la malenconia. Ciutats en una posició geogràfica equiparable, com Igualada i Vic, es podrien apuntar a la protesta, però ja hi ha un projecte que uneix les tres poblacions, i es diu Ferrocarril Transversal Lleida-Girona. En tot cas, la prioritat del Bages és comunicar-se amb el Barcelonès, i la línia orbital desviada no serviria per a això. Ni tampoc la transversal. La resposta passa per invertir en la de Rodalies realment existent, foradant túnels i duplicant vies. Ara. Fa vergonya que mentre cau a trossos, el Govern desenterri grans projectes anunciats el 2004, quan era conseller del ram Joaquim Nadal, germà de l’actual secretari de Mobilitat, amb calendaris que s’allarguen dècades i un finançament improbable perquè l’hauria de pagar l’Estat. Els diners que no ens donaran paguen les truites que somniem. I és absurd barrejar aquesta volada de coloms, que en tot cas no veuria excavadores abans del 2029 i s’acabaria el 2041 (si és obra pública, dupliquin mentalment aquests terminis) amb uns pressupostos per a mig any. En un país seriós, conceptes tan estructurals s’han d’incloure en un gran pacte de país que els faci immunes als canvis de govern. Però la seriositat cotitza a la baixa.

Zapatero - Entre els arguments que esgrimeix la defensa de Rodríguez Zapatero per justificar els ingressos investigats per la justícia es troba que cobrava una pasta per realitzar «informes de valoració de política internacional». Si llegeixo cada dia la secció de World de The New York Times, em pagaran desenes de milers d’euros per un resum setmanal?

Illa - Tal com van les coses, l’any que ve Illa serà una illa. Envoltada per l’oceà del PPVox per totes bandes.

Republicans - De les set grans monarquies europees, l’espanyola és l’única que té més gent insatisfeta que satisfeta, segons un estudi de la Universitat de Múrcia. La insatisfacció abasta un 53% dels enquestats i un 51% preferiria la república. I això que Felipe és un rei modern, amb barba i sense elefants, i Letizia és molt simpàtica.

(Article publicat a Regió7 el 21/5/2026)

Sánchez difícilment sobreviurà a l’escàndol Zapatero

Diu la dita que qui té un amic, té una vinya, i les vinyes ben cuidades donen diners. Zapatero tenia molts amics dins del PSOE i també a fora, pel que es dedueix de l’auto que l’imputa per tràfic altament remunerat d’influències. També es podria denominar intermediació de favors a comissió. Hi ha particular que necessiten un favor polític i polítics disposats a fer-lo perquè els hi demana l’amic de la vinya. Però les amistats s’han de cuidar amb la pràctica de la reciprocitat, de manera que el polític que fa el favor espera que, en un moment o altre, tindrà un retorn. O potser el favor és un retorn dels que ha rebut en el passat: les relacions llargues permeten que un dia agraeixis amb un gest aparentment desinteressat el que van fer a favor teu fa mesos o anys. Si Zapatero tenia portes obertes al govern per demanar rescats d’aerolínies, era només per la simpatia del seu somriure i la originalitat circumflexa de les seves celles?

(Posats a fer, té més mèrit allò del Junior Pujol, acusat de tràfic d’influències quan manaven els altres, els del tripartit. En el cas de Zapatero manaven els seus).

Si la intermediació remunerada de favors exigeix algú que pagui diners i algú que faci el favor, i aquest el pot fer perquè té poder polític, és inevitable que l’escàndol esquitxi el govern de Pedro Sánchez. Tant se val el que es pugui demostrar; fins i tot el que se li pugui provar a Zapatero: les instruccions són llargues i les eleccions generals, a tot estirar, són l’any que ve, si aquest nou afer no precipita el final de la legislatura. Amb González d’enemic interior i Sánchez en precari i envoltat de sumaris per totes bandes, Zapatero era la reserva d’innocència que li quedava al socialisme espanyol. Ara sí que el final de cicle sembla inevitable.

Com manipular eleccions dibuixant els districtes (i com evitar-ho)

Als Estats Units hi ha una guerra de mapes. Governadors de tots dos grans partits redibuixen els districtes que elegiran els membres de la Cambra de Representants. Han de ser iguals en població, però el dibuix pot afavorir uns o altres. Del truc se’n diu «gerrymandering» en honor al governador de Massachusetts Elbridge Gerry, que al 1812 va manipular tant els districtes que un va prendre la forma d’una salamandra («salamander»). El Tribuna Suprem, conservador, està validant alguns mapes i rebutjant-ne d’altres, i el balanç final sembla afavorir el partit de Donald Trump de cara a les eleccions legislatives de la tardor vinent.

Per què passa això?

El sistema constitucional dels EUA es basa en el seu orígen com una unió d’estats. Són els estats els que envien representants al Congrés, i cada estat decideix com s’elegeixen. La immensa majoria utilitza el sistema de districtes d’un sol representant; el segon classificat es queda en blanc. Amb un mapa ben pensat, el teu adversari polític pot perdre molts districtes per pocs vots de diferència. El resultat distorsiona la voluntat popular.

A Catalunya també tenim una distorsió, però no tant accentuada. Un escó a la província de Barcelona costa més del doble de vots que a la de Lleida. A Espanya l’escàndol és al Senat: cada província elegeix quatre senadors, tant si té set milions d’habitants (Madrid) com menys de cent mil (Sòria). Per cert, als EUA el Senat funciona igual: dos senadors per estat, sigui Califòrnia (39 milions) o Wyoming (mig milió).

¿Es pot solucionar aquesta distorsió que atempta contra la igualtat del vot, essencial en democràcia? Sí: amb un sistema en el qual tot el país sigui una única circumscripció, i els diputats es reparteixin de forma proporcional als vots rebuts. Existeixen mecanismes per assegurar que una part dels representants ho siguin de territoris determinats sense que això afecti la proporcionalitat final. A Alemanya ho han aconseguit. A Catalunya seria possible si els partits volguessin, però cada cop que se’n parla treuen la calculadora i els seus càlculs són mútuament incompatibles, de manera que el debat es torna a enterrar.

 

El sistema electoral d'Andalusia ha perjudicat l'esquerra

Què hauria passat si les eleccions andaluses se celebressin en circumscripció única i sense percentatge mínim? Per pura afició m’agrada fer aquesta mena de càlcul. Segons un simulador i amb les xifres del 99,9% escrutat, el repartiment d’escons seria aquest:

PP: 48 (5 menys dels que ha obtingut amb el sistema actual)

PSOE: 26 (2 menys)

Vox: 15 (els mateixos)

Adelante Andalucia: 11 (3 més)

Por Andalucia: 7 (2 més)

Se Acabó la Fiesta: 2 (2 més)

Per tant, el sistema vigent fa que les esquerres "regalin" tres escons a les dretes.

L’atac del monstre climàtic Niño Godzilla

Com que no tenim prou maldecaps, ara ens hem de preocupar per El Niño, aquest monstre climàtic que tant aviat envia pluges torrencials com sequeres abrusadores. Es forma per una acumulació de calor a les aigües del Pacífic i els primers a rebre són els costers de l’Amèrica del Sud, però els efectes acaben sacsejant tot el planeta. L’escalfament d’enguany ja ha estat detectat i ara és qüestió de mesos que es desencadeni el que diuen que serà un «Niño Godzilla», el més destructiu des d’aquell de 1979-1793 que va contribuir a la Revolució Francesa i al qual alguns estudiosos atribueixen 65 milions de víctimes mortals entre tots els continents. Però, atenció: els patiments no es limitaran a l’any en curs, ja que un Niño dels grossos es fa notar durant més d’un any, i els experts avisen que el pic del que es prepara serà l’any que ve. El 2027, diuen, tindrem un tast de com ho passarem de malament d’aquí a una o dues dècades si persisteix l’escalfament global. Els efectes a la Mediterrània poden ser estius de calor insuportable, freqüència d’aiguats torrencials i inundacions, i sequeres primaveral amb els seus efectes sobre els aqüífers i el risc d’incendis. El Niño de finals del segle XVIII va estendre la fam malbaratant les collites en una societat agrària; la nostra no ho és però depèn del turisme, que vol confort, estabilitat i cap esglai. En tot cas, llavors no se sabia el que sabem ara, i la patacada els agafava per sorpresa; ara és inexcusable veure-la a venir i que ens trobi preparats.

(Article publicat a Regió7 el 16/5/2026)

Entre mil i un milió de manifestants

Més 70% segons els sindicats convocants, 34 % segons el Govern: aquesta hauria estat la participació, dimarts, a la vaga de l’ensenyament. 80.000 manifestants segons els sindicals, 26.000 segons la Guàrdia Urbana de Barcelona: aquesta hauria estat la dimensió de la marea groga. Una diferència de dos a un en el cas dels vaguistes, i de més de tres a un en la concentració. Això no és seriós, que sigui habitual no n’alleuja la vergonya, i és desconcertant si tenim presents els protagonistes: gent que ensenya aritmètica a la mainada i un cos policial amb una gran dotació i experiència. Un dels dos s’equivoca –o menteix, que seria pitjor. O potser ho fan tots dos, per excés i per defecte. La pregunta pertinent seria aquesta: com fan els càlculs? De la seriositat i rigor de la resposta en depèn la credibilitat de la xifra. Però la majoria de vegades fa la sensació que s’empra la vella tècnica de l’«a cop d’ull», i ja se sap que tants ulls, tants barrets.

Fa anys, força abans dels Mossos, em vaig enfilar a un banc per fer-me una idea de quanta gent participava en una manifestació i en baixar veig que se m’acosta un policia de paisà, de la Brigada d’Informació, i em demana: «digue’m quina xifra posaràs al diari, i jo posaré la mateixa al meu informe». Proposo que convocants i policies es reuneixin després de cada manifestació i pactin el nombre oficial de participants, ja que els mitjans de comunicació han renunciat a fer el seu propi comptatge. Potser la xifra pactada no serà certa, però s’estalviaran el ridícul.

PÍNDOLES

Andalusia – Si Catalunya no tingués ànsia d’autogovern i no expressés l’exigència d’un tracte just per part de l’Estat, de què parlarien les dretes a les eleccions andaluses? Els catalans som el recurs per a la manca de discurs.

Florentino – Que el president del Madrid munti el número que ha muntat equival a reconèixer que la culpa de les temporades en blanc no és de l’entrenador ni de la plantilla, sinó seva i ben seva.

Emperadors – L’exuberant Donald Trump i l’impassible Xi Jinping es reuneixeN a Pequín per parlar de les seves coses. Ja saben el que diu la dita: reunió de pastors, ovella morta.

Clavijo – El president de Canàries, el de les rates nedadores, diu que el govern central l’ha volgut convertir en un mem. S’equivoca: ho ha aconseguit ell tot sol.

(Article publicat a Regió7 el 14/5/2026)

L'expulsió subvencionada de les rendes baixes cap als municipis perifèrics

Abans dels ascensors els rics vivien al "principal" dels edificis de pisos i la gent modesta pujava escales; ara agafa Rodalies 

Abans que s’inventessin els ascensors, la gent adinerada vivia a les primeres plantes dels edificis, sovint de la seva propietat: per això en deien «principal». A mesura que es pujaven escales disminuïa el poder adquisitiu de les famílies que s’hi estaven, així com la mida dels habitatges. De vegades les minyones dels rics del principal tenien la seva cambra a mansardes de dalt de tot. La divisió social era vertical però invertida: els de dalt, a baix i viceversa. L’ascensor va canviar aquests esquemes i els àtics es van convertir en les peces més cobejades, mentre es posava en marxa el classisme territorial: barris rics i barris pobres amb l’ajuda de l’automòbil, els uns, i el transport públic, els altres. Aquesta dinàmica s’ha anat accentuant i ara són poblacions senceres les que expulsen o atrauen en funció de la renda, i les xarxes de rodalies patrocinen la segregació habitacional amb una generosa subvenció al transport públic, que fa assequible realitzar cada dia un trajecte de desenes de quilòmetres. Els pressupostos de l’administració contribueixen a la centrifugació. Com més ràpid i més barat sigui anar de la quinta forca a Barcelona, més inassequible serà per a la majoria adquirir o llogar un habitatge a la capital.

El flautista del Retaule torna a Manresa

Com que viure del teatre cada vegada és més difícil, al circuit professional abunden les produccions amb molt pocs actors i fins i tot els monòlegs. Però si la recompensa buscada és el plaer de l’afició, la cosa canvia: llavors pots atapeir l’escenari. Poden preguntar a Olesa i Esparreguera quantes persones apareixen a la Passió respectiva. A Manresa, el Galliner i el Kursaal han obert convocatòria d’interessats en participar a la posada en escena d’El retaule del flautista, sàtira de Jordi Teixidor contra la corrupció política i els governants ineptes estrenada el 1968 i avui encara ben vigent, amb prop d’una vintena de personatges amb nom propi al llibret, més cor i figurants fent de poble i de milícia. La iniciativa recorda la que va portar el mateix text a l’escenari de la Sala Loyola l'any 1971 (a la foto), amb un munt d’actors manresans i grans riallades del públic assistent.

(Comentari publicat a Regió7 el 12/5/2025)

Passeig sense quioscos: tragèdia manresana, o a ningú no l'importa?

Tindrem un estiu sense quioscos al Passeig de Manresa? Si no s’adjudiquessin per manca de concursants, seria una tragèdia... sentimental, però no gaire efectiva. Tocaria la fibra dels manresans que hem crescut gaudint de la seva presència fidel, quan ens acompanyaven en tantes passejades i propiciaven tantes assegudes. Passejar o seure eren opcions que en temps més magres es relacionaven amb la capacitat adquisitiva: Hi havia la terrassa del Casino que marcava distinció, les terrasses dels quioscos per a qui tenia prou monedes a la butxaca per a un refresc, les cadires de la Rosita per a la resta de la humanitat, i el donar voltes com opció gratis total. No era imaginable, de cap manera, un Passeig sense quioscos. Avui el paisatge és ben diferent: gran part de l’antic espai de la Rosita, i de la deambulació ociosa, ha estat ocupat per les taules i cadires ateses pels establiments dels edificis a banda i banda, per als quals constitueixen una extensió del seu negoci. Amb aquesta evolució històrica els quioscos han perdut una gran part del pes específic que tenien, ja que la seva absència no priva ningú de seure, consumir i passar l’estona, especialment els vespres de la canícula, quan arriba amb la fosca una mica de fresca. Però en una dimensió no tant material, per a molts manresans passar per davant del Quimet, el del Mig o el Canaletes, tancats, provoca una certa fiblada al cor. Un enyor, confessem-ho, que és l’enyor de quan érem més joves.

(Article publicat a Regió7 el 12/5/2026)

Una Alemanya rearmada i governada per l'extrema dreta?

Antigament es deia que des de la cúpula del Reichstag, el parlament imperial de Berlín, s’arribava a veure Moscou; de fet, la curvatura de la Terra ho impediria, però era una manera de referir-se a la immensa plana que arriba fins els Urals i propícia a les anades i vingudes dels exèrcits i la mobilitat de les fronteres. Avui a l’est de la cúpula reconstruïda s’aixequen alguns edificis més alts, que tapen la visió, però Alemanya continua mirant cap allà, temorosa d’un altre 1945, quan les tropes russes van arribar abans que les angloamericanes. I Moscou sempre està pendent de les seves fronteres occidentals, per on van penetrar Napoleó i Hitler. La Guerra Freda va empènyer Estats Units a instal·lar milers de soldats en terra alemanya, però ara que Trump és amic de Putin, Europa té por de quedar-se sola davant l’ós rus que ha ensenyat les urpes a Ucraïna, i mentre la Unió discuteix com bastir una aliança defensiva sense l’amic americà, Alemanya tira pel dret i projecta per al 2030 una despesa militar tant gran com la suma de la francesa i la britànica. La notícia d’una Alemanya rearmada convoca vells fantasmes, per començar a la veïna França, però també a tots els països envaïts per Hitler, on no fa cap gràcia la coincidència amb l’ascens d’una extrema dreta que no es disculpa per l'etapa nazi. Però què volen que facin, els alemanys, si el continent acumula un historial notable d’inoperància en matèria defensiva?

Si el debat electoral no rutlla, treu el conill de Catalunya

Si el debat no t’acaba de sortir, parla de Catalunya. Oi, Moreno Bonilla?

Si has tingut un problema amb les mamografies de la sanitat pública, treu a passejar el fantasma del tracte privilegiat de Catalunya. Oi, president d’Andalusia?

Si tens por de perdre la majoria absoluta, posa’t a parlar dels xecs en blanc de Pedro Sánchez a Junqueras i a «Puydemondt». Oi, candidat del PP?

Sempre funciona. A Catalunya se li tenen ganes. La cosa es remunta com a mínim als temps dels Reis Catòlics, quan la mort d’Isabel va fer que Ferran, rei d’Aragó, heretés la corona de Castella. Als nobles castellans no els va agradar gens ni mica que el rei dels catalans passés a ser el seu rei, encara que formés part de la molt castellana Casa de Trastàmara.

Però com que la unitat de la corona no va ser la unitat dels regnes, durant els temps dels Àustries la cort de Madrid va continuar enfadada perquè no manava a Catalunya com voldria. Quan els monarques es van embolicar en guerres que costaven molts diners i no donaven gran cosa, des de Catalunya van dir que se les paguessin ells. A Madrid la cort advocava per deixar-se de lleis i de furs i passar els catalans per l’adreçador de la unitat per pebrots, que va arribar amb els Borbons i la Nova Planta.

Mireu si ve de lluny la cosa. A veure, que de memòria històrica (més o menys mentidera, com totes les memòries i totes les històries) en tenim tots, i els països castellans tenen la seva, transmesa de generació en generació i alimentada pels venedors de patriotismes i els intel·lectuals amb «dolor de España». No oblidem que tot un Ortega i Gasset va comparar el catalanisme amb un dolor reumàtic que no es pot guarir, només «conllevar».

I va proposar una recepta: donem-los autonomia però donem-la al mateix temps a totes les regions espanyoles per tal que els catalans no tinguin cap privilegi. El cafè per a tothom el va inventar el cèlebre filòsof en temps de la Segona República.

Passat el franquisme i retrobada la democràcia, va reverberar per les regions el mot d’ordre «no vamos a ser menos», que és el cafè per a tothom amb retòrica anticatalanista.

I així hem arribat a la campanya electoral andalusa, amb Catalunya present en una tercera part de les intervencions de Moreno Bonilla.

Les coses com són: des d’aquí els ho posem fàcil quan els partits independentistes insisteixen a barallar-se per demostrar qui aconsegueix més coses a Madrid. Van de cul per poder dir al públic català: «mira quins avantatges he arrencat al govern espanyol a canvi dels meus vots». Però aquest discurs no es queda a Catalunya sinó que també és llegit, escoltat i molt comentat a Madrid i a la resta de l’Estat, alimentant l’acusació del tracte de favor i el tarannà fenici. I el pitjor és que a canvi s’obtenen misèries.

Podem pensar que el que opinin a Andalusia sobre Catalunya ens ha d’importar ben poc, però seria un error. La persistència d’una mentalitat de desconfiança cap a l’autogovern català resta marge de maniobra als polític espanyols amb alguna predisposició (sincera o forçada) a solucionar les discriminacions històriques que pesen sobre el finançament i les infraestructures de Catalunya, posem per cas.

Com esquivar la inquisició del reciclatge

El divendres és meu dia del contenidor gris, el de la brossa no reciclable, i per això cada divendres li ensenyo la targeta, tant si tinc res per llençar-hi com si no. Vull que l’ordinador del Gran Germà municipal em registri com un bon reciclador; així, el dia que passin a la fase de les sancions econòmiques, no em veuré afectat. Temo que hi arribarem, a l’estadi penal, perquè és tendència als governs municipals aplicar la presumpció de culpabilitat als seus veïns, i si una llar no fa servir el contenidor gris, interpreten que utilitza el groc o el marró per abocar-hi el que no toca. De moment, a Manresa, s’aplicarà un càrrec extra de 88,22 euros a aquells titulars que en tot un any no hagin usat la targeta ni una sola vegada a cap dels recipients. Per esquivar futures multes inquisitorials, que exigeixen demostrar la pròpia innocència, aquí els presento una solució: dipositin la brossa on toca quan hagin de fer-ho, com dicta el sentit comú, però encara que no calgui, passin igualment la targeta per tots els colors amb una certa freqüència. Si és cada dia, l’ordinador que tot ho veu els registrarà com uns ciutadans exemplars i els proposarà per a la Medalla de Xocolata al Més Benparit, embolicada en paper ecològic.

Mandat evangèlic - Alguns resums de l’itinerari que seguirà el papa Prevost a Catalunya obliden esmentar la visita a la parròquia de Sant Agustí, al Raval de Barcelona, on es trobarà amb entitats dedicades a mitigar l’impacte de la pobresa. Tothom està expectant per la benedicció de la torre de la Sagrada Família, símbol de catolicisme orgullós, i la visita a Montserrat, i molts obvien la cita amb els que practiquen la clara comanda evangèlica: «vaig tenir fam, i em donàreu de menjar; vaig tenir set, i em donàreu de beure; era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i vinguéreu a veure’m». Li preguntaren: quan vam fer això? I Jesús va respondre: «en la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu». (Mt 25,35).

Illa té un problema - El president de la Generalitat, Salvador Illa, s’ha buscat un mal enemic. Mai no és bona idea irritar el gremi de l’ensenyament, i ho està aconseguint en sumar errors de gestió poc intel·ligent a les causes estructurals del malestar gremial. Si no s’espavila, el desgast del Govern serà considerable.

(Article publicat a Regió7 el 9/5/2026)

L’ombra del Vietnam al Golf Pèrsic

El 1965 va començar el desplegament de a gran escala de tropes dels Estats Units per ajudar el Vietnam del Sud a combatre l’aliança entre el Vietnam del Nord i la guerrilla del Vietcong, ambdós comunistes. Des d’aquell any fins el 1973, quan es va retirar, Washington va enviar-hi 2,7 milions de soldats i oficials; en el moment de màxim desplegament, el 1969, n’hi havia més de mig milió. En el global de la confrontació van morir-ne 58.000 i van ser ferits uns 300.000 ferits. Per la seva banda, de vietnamites en van morir més de tres milions; la relació va ser d’entre 40 i 50 vietnamites per cada nord-americà. I tanmateix, malgrat la letalitat tant desproporcionada, malgrat la diferència de capacitats econòmica i militar, Estats Units va marxar finalment amb la cua entre cames, derrotat i humiliat, al cap d’una dècada. Aquest precedent, traumàtic per als nord-americans, hauria d’ajudar a reflexionar Donald Trump i fer-li replantejar la creença que pot doblegar fàcilment l’Iran, per molts més vaixells, avions i míssils que tingui. Li convé no repetir l’error, però encara ens convé més a nosaltres perquè, al capdavall, al Vietnam no hi havia cap estret d’Ormuz que amargués la vida a la resta del planeta.

Trens o autobusos?

Manel Nadal, secretari de Mobilitat de la Generalitat, diu que els autobusos no han de ser complementaris del ferrocarril sinó competir-hi. En la declaració s’hi ensuma la impotència del Govern davant el desastre de Rodalies. El cotxe de línia té un avantatge evident: el seu moviment flexible no és esclau del traçat de les vies. Crear una nova línia o modificar-ne una d’existent és molt més fàcil que construir i equipar quilòmetres de ferrocarril. Els desavantatges són clars: per igualar les places d’un tren calen força autobusos, i aquests són presoners del col·lapse circulatori alhora que contribueixen a agreujar-ho.

Pipí de rata  

No hi ha enemic petit, i el pipí de les rates pot transmetre un virus capaç de matar i sense remei conegut. Si la infecció es declara en un creuer, ja tenim pel·lícula de por. I com sempre, polítics sucant-hi pa amb el molt racional argument de no t’acostis als meus ports, mentre les autoritats mundials i estatals proven de tranquil·litzar-nos. Si aquest era l’objectiu, podrien haver fer sortir algú diferent de Fernando Simón, a qui tant associem amb la pandèmia de la covid.

(Article publicat a Regió7 el 7/5/2026)

Trump ens emboira amb xerrameca mentre els seus fan caixa

Res més fàcil per omplir una pàgina de diari que explicar la darrera ocurrència de Donald Trump. Com que xerra pels descosits i es desmenteix constantment a sí mateix, sempre hi ha material per als titulars. «Trump diu» és probablement el sintagma verbal més repetit a la premsa de tot el món. Mentrestant, sabem realment què passa, al Golf Pèrsic i als quarters generals que decideixen el nostre futur? De fet, hi ha moltes informacions, algunes molt precises i completes, i altres no tant però igualment útils, perquè hi ha periodistes i analistes que investiguen i aprofundeixen; però la verbositat apocalíptica i contradictòria del president narcisista funciona com una boira que només es deixa veure a sí mateixa i amaga, entre altres coses, l’acumulació de beneficis que alguns estan fent gràcies al conflicte. ¿O és casualitat que hi hagi pics de compres especulatives a la borsa justament una estona abans que sacsegi les cotitzacions amb algun dels seus anuncis? Creiem conèixer-lo, però és ell qui ens coneix.

Orriolisme, la captura política del ressentiment

En els primers anys de Regió7 vaig assistir a uns quants actes de Convergència, alguns amb presència de Jordi Pujol. No oblidaré un dinar multitudinari a Navàs on una afiliada va recitar «La pubilleta» d’en Pitarra i tothom es va emocionar. Allò era realment un «pal de paller» catalanista entorn d’una idea comú de país i del vers de Martí i Pol: «tot està per fer i tot és possible». Però quan s’ha demostrat que no tot era possible, aquella ingènua alegria s’ha convertit en un desencís i un ressentiment d’ampli espectre, i en la captura política del ressentiment i en l'assenyalament d'enemics a qui culpar-ne, Sílvia Orriols és insuperable. Una part de Junts ho prova, però la de Ripoll els ha passat al davant.

Primer de Maig

Temps era temps, les manifestacions del Primer de Maig eren pels sous, les condicions laborals i l’ocupació. Però la d’aquest any a Manresa l’encapçalava una pancarta amb el lema «El vell món s’enfonsa, construïm-ne un de nou». Bufa! D’Antonio Gramsci és famosa aquesta reflexió: «El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres». De monstres no ens en falten, ara mateix.

Universitaris que fan campana

Mostres de preocupació a les universitats perquè cada cop més alumnes se salten cada cop més classes. Des d’aquesta modesta tribuna, un missatge als estudiants: si aneu a facultats cent per cent privades i no subvencionades, ja us espavilareu amb les famílies que us paguen la matrícula. Però si aneu a una de pública o bastant subvencionada, esteu malbaratant els diners que us estem dedicant tots els ciutadans a través dels nostres impostos. Una de dues: o aneu a classe i treballeu de valent, o us dediqueu a una altra cosa i deixeu espai als que en tenen ganes.

L'embús del Congost 

Un semàfor provisional col·lapsava la sortida de cotxes del Congost després del partit del Baxi. Diumenge la Urbana va enviar agents a ordenar el trànsit i tot va anar com una seda. Això està bé. Hauria estat millor veure-ho a venir abans del primer embús. No es fan simulacions de conseqüències quan es mouen els semàfors?

Obrefàcil, diu?

Les pestanyes de les làmines de plàstic que cobreixen alguns envasos i duen el rètol «obrefàcil» haurien de dur-ne un altre: el de «estira i estripa».

(Article publicat a Regió7 el 5/5/2026)

L'absurda resurrecció d'Hernán Cortés per Díaz Ayuso

De veritat que s’han de barallar per Hernán Cortés? De veritat que el govern de Mèxic ha de condicionar les seves relacions diplomàtiques i econòmiques amb Espanya a que aquesta reconegui el mal que van fer els «conquistadores»? De veritat que Isaben Díaz Ayuso ha d’anar allà a reivindicar la figura i obra d'Hernán Cortés, «conquistador» de Mèxic, per marcar perfil contra Pedro Sánchez a efectes domèstics? Quina mena de batalla és aquesta? Quina mena de patriotisme es construeix sobre una suposada pel·lícula de bons i dolents de fa cinc segles?

La presidenta mexicana es diu Claudia Sheinbaum Pardo, dos cognoms no gaire indígenes. És neta de Chone Juan Sheinbaum Abramovitz, un jueu asquenazita emigrat a Mèxic des de Lituània el 1928, i filla d’Annie Pardo Cemo, nascuda a Bulgària dins una família sefardita. Sheinbaum va assumir l’exigència que havia engegat el seu predecessor, Andrés Manuel López Obrador, els cognoms del qual són radicalment castellans. 

La classe dirigent mexicana, en tots els terrenys, és en gran part descendent dels espanyols que van conquerir i colonitzar aquell territori; són els seus avantpassats els qui van cometre malvestats contra la població indígena, la van esclavitzar i quasi exterminar; són ells, doncs, els que haurien de demanar perdó.

I pel que fa a Hernán Cortés, dir que va ser un «conquistador» ja és prou definitori. Aquests personatges feien la guerra contra els habitants dels territoris conquerits per tal d’apoderar-se’n i explotar les seves riqueses. No hi havia res de noble ni de generós en la seva activitat, només el desig d’acumular riqueses i poder. Sotmetien els indígenes i els cristianitzaven per força perquè la religió única i obligatòria era el dictat de la Corona. Presentar-los com herois de pel·lícules d’aventures és tant cinematogràfic com mancat del rigor que hauria de tenir un governant seriós. Però ja se sap que la política no va de fets sinó de relats.

P.D.: Comencem a pensar quina cara hi haurà de posar el president de la Generalitat el dia que Grècia reclami disculpes a la Corona espanyola per les animalades dels almogàvers en la «venjança catalana».

Llops al Solsonès. Es diu que no ataca les persones. No penso comprovar-ho

La mort d’ovelles al sud del Solsonès (La Molsosa i Vallmanya de Pinós) ha estat atribuïda a llops que abans no rondaven per la contrada. El naturalista Martí Boada, que és tota una autoritat en la matèria i coneix molt bé l'indret, ens tranquil·litza amb l’argument que els llops no ataquen les persones adultes; es veu que els fem por. I amb raó, si atenem al balanç històric de la relació entre les dues espècies. Però, per si de cas, em guardaré prou d’endinsar-me tot sol en boscos on hagi estat detectada la seva presència, diguin el que diguin Boada, sant Francesc d'Assís i Rodríguez de la Fuente. Què vols fer-hi, em vaig criar amb contes de l’estil Caputxeta Vermella.

La «normalitat» torna a Rodalies: ja podem anar de Manresa a Barcelona a 47 km/h

Trens «normals» - La web de Rodalies ja informa d’horaris «normals» a partir d'aquests dimarts. És a dir, que de Manresa al centre de Barcelona la velocitat mitjana tornarà a ser de 50 km/h els «ràpids» i 47 km/h els lents. Això, si es compleix el que s’anuncia. No protestin: amb els FGC la velocitat mitjana habitual és de 44 km/h.

Palau Firal - El Palau Firal de Manresa es va construir fa quaranta anys pel gran èxit de la fira ExpoBages, que es desplegava en espais precaris. El 2013, buscant més públic, el certamen es va traslladar al Passeig, avalant la crítica al gran edifici dels que havien dit: «calia?». Aquesta setmana s’han presentat quasi alhora l’Expo’26, ara a l’avinguda Universitària, i el festival musical d’estiu Camins a l’esplanada exterior del Palau Firal. O sigui, que el recinte que es va fer per acollir l’ExpoBages serveix per a tot excepte per a l’ExpoBages.

Estem fotuts – Els empresaris es queixen de l’augment de l’absentisme laboral, però la UGT d’aquestes comarques diu que un 61% dels empleats ha anat a la feina tot i trobar-se malament, i que prop de la meitat allarga habitualment la seva jornada laboral. La conclusió és diàfana: si tothom agafés la baixa sempre que es troba malament, i ningú no realitzés ni un minut més del compte, la producció econòmica del país patiria una davallada.

Lloguers – Què és més important, que el govern espanyol s’empassi una altra derrota parlamentària, que Gabriel Rufián encengui la fúria de Junts, o les conseqüències per als llogaters del fet que s’anul·li la pròrroga dels lloguers?

Mossos als instituts - El Govern s’ha equivocat amb això dels mossos als instituts. En lloc de dir: enviarem mossos a una llista de centres, hauria d’haver dit: els directors saben que, quan hi hagi merders, poden demanar ajuda als mossos especialistes en mediació. I els que no la demanin, després que no es queixin.

Imperator - Fa dos mil·lennis, els emperadors romans omplien tots els racons de l’imperi amb rèpliques de seva estàtua; ara Donald Trump vol posar la seva cara a la coberta dels passaports estatunidencs. Atenció, president: quan els emperadors més odiosos morien, se’n trinxaven les estàtues i se n’esborrava el nom a monuments, làpides i documents; d’això en deien «damnatio memoria».

(Article publicat a Regió7 el 2/5/2026)

Preferència: nacional o humana?

El PP ha filtrat que una enquesta seva detecta un gran suport a la «preferència nacional». El sorprenent seria el contrari. La idea del «primer, els de casa» està lligada a l’instint de supervivència, que els humans vinculem a la del grup. Relacionem la prosperitat individual amb la del clan/comarca/ètnia/nació de cadascú, no amb la dels altres. Cal una bona dosi d’esforç intel·lectual i un cert bagatge de cultura humanística per arribar a la conclusió que «casa nostra» és la Humanitat sencera. I viure en bombolles de confirmació identitària no hi ajuda.

Lloguers

Què és més important, que el govern espanyol s’empassi una altra derrota parlamentària, que Gabriel Rufián encengui la fúria de Junts, o les conseqüències per als llogaters del fet que hagi estat anul·lada la pròrroga dels lloguers?

Ja és mala sort!

El president de Renfe, Álvaro Fernández, va afirmar dimarts al Congrés dels Diputats que Rodalies ja operava al 99,4% del nivell habitual previ a l’accident de Gelida. Ja és mala sort que el tram entre Manresa i Terrassa pertanyi justament al 0,6% restant!

Soterrar els ‘Catalans’

Jordi Ludevid, que ha estat màxim dirigent dels arquitectes catalans i espanyols, defensa a Regió7 els beneficis urbanístics de soterrar els FGC entre les estacions de Manresa Alta i Manresa Baixador. Ho pagarà la Generalitat i permetrà endreçar una part important de la trama urbana, obrint noves connexions a la mobilitat. Em pregunto si es poden separar aquesta part del projecte i la qüestionada prolongació de la línia fins la plaça d’Espanya, i per tant, debatre de forma independent les respectives conveniències. ¿O és una proposta/exigència de «tot o res», i agafa-la tal com t’arriba si vols que invertim a la ciutat?

Sense campanes

El portal Memoria.cat penja cada dia a les xarxes una o diverses fotos de la seva col·lecció d’imatges antigues de Manresa. Una de recent mostra que l’església del Carme, abans de ser destruïda el 1936, tenia campanar. Quan van fer la nova després de la guerra, no n’hi van posar. Ni a la de Crist Rei, que substituïa Sant Pere Màrtir. Avui a la ciutat no sona l’alegre polifonia de campanars diversos quan toquen les hores o es convoca l’Àngelus. El descans dels veïns no és argument, ja que els mecanismes es poden programar perquè callin de nit. 

(Article publicat a Regió7 el 20/04/2026)

Amunt, Manresa, amunt!

El Centre d’Esports Manresa va aconseguir diumenge l’ascens a Segona Federació, que és la quarta categoria del futbol espanyol, però aquest no el pis més alt en què ha residit el club en la seva dilatada història. Entre el 1950 i el 1968, i entre el 1974 i el 1976, anys del camp del Pujolet, va jugar vint temporades en una Tercera Divisió que era realment la tercera categoria estatal. L’any 1977 la Segona Divisió es va partir en dues, amb la creació de la Segona B, i la Tercera es va convertir en la quarta. Avui la tercera categoria és la Primera Federació; un nivell selecte i exigent perquè només té dos grups, mentre que aquella Tercera dels anys gloriosos n’havia arribat a tenir setze. Per tant, si un dia el Manresa puja a la Primera Federació no igualarà sinó que, en la pràctica, superarà el seu millor registre històric.

Bacardit declara - De l’entrevista de Regió7 a Ramon Bacardit dissabte passat, no se’n desprenen gaires concrecions sobre el seu programa com aspirant a l’alcaldia de Manresa. Es limita a resumir el projecte de Junts i Avenç en les paraules «ordre, bona gestió, seguretat, prosperitat...» (qui podria estar-hi en desacord?) «...i una ciutat que torni a funcionar» (el govern municipal li respondrà que ja funciona; les opinions són lliures). Però tant o més interessant del que diu en l’entrevista és el que no hi diu. L’he mirat i remirat i no hi he trobat paraules com «immigració» o «padró» ni rés semblant. ¿Podem inferir que té ganes de radicar-se al centre i fugir del populisme xenòfob perillosament de moda? Si és així, ens n’alegrarem moltíssim.

Arrelar en català - Salvador Illa ha dit que es tindrà en compte el coneixement de la llengua catalana en els informes d’arrelament i Ester Capella, portaveu d’ERC, ha protestat: «no es pot exigir a les persones que porten aquí 4 o 5 anys allò que no exigim a les persones que han de garantir la funció pública». Igualar per baix? Deixarem de ser exigents amb aquells que depenen del Govern? Renunciarem a allò possible perquè no es pot tenir tot? Tanmateix, no cal patir: els tribunals impediran que prosperin les intencions del president. Per a la llengua catalana tots els dies poden ser el Dia de la Sentència.

Pim-pam-Trump - Si vas pel món «solucionant» els problemes amb violència, no t’estranyi que algú te la vulgui aplicar si et veu a tu com un problema.

(Article publicat a Regió7 el 28/4/2026)