(Per si se'l van perdre, l'article de dijous passat a Regió7)
Els republicans d’Estats Units volen que l’Administració no parli de «Cisjordània» sinó de «Judea i Samària», com els nacionalistes israelians. El senador Tom Cotton ha dit que «els drets legals i històrics del poble jueu sobre Judea i Samària es remunten a milers d’anys». No deixa de ser curiosa l’evolució del conservadorisme nord-americà, des de l’antisemitisme retratat per Elia Kazan a La barrera invisible fins l’actual sionisme desacomplexat. Ara Trump llança una proposta de desplaçament forçós de milions de palestins fora de Gaza, territori que es convertiria en un paradís turístic administrat per Washington. Així és el personatge, i els qui van votar-lo n’eren perfectament conscients.
Als qui vam assistir a catequesi, als que vam cursar religió obligatòria a escola, i a tothom que hagi anat a missa de forma regular, el nom de Samària ens sona a la paràbola evangèlica del bon samarità. Si la recorden poden fer drecera al següent paràgraf. Si no, aquí ve el resum: un home va ser malferit per uns lladres de camí. Van passar dos religiosos jueus que no van ajudar-lo. Sí que va fer-ho un samarità, que el va guarir i li va pagar l’hostal fins que es recuperés. Jesús pregunta als jueus, que menyspreaven als samaritans: «qui és el proïsme [els que ens són propers] d’aquest home?» «Aquell que el va tractar amb misericòrdia», és la resposta. La paràbola estén a tota la humanitat el deure solidari que solem limitar a la família, la casta o la nació.
El poble d’Israel, els descendents mítics de Jacob i els seus dotze fills, ha arribat als nostres dies gràcies a una tossuda voluntat tant de lluita com de supervivència. En els temps bíblics va establir-se a Palestina sotmetent els seus habitants per conquesta, n’ha estat expulsat més d’una vegada, s’ha escampat pel món, i en tot aquest temps no ha deixat d’existir i reconèixer-se com una unitat lligada per la tradició, la religió del llibre i la llengua ancestral. Ara que tornen a ser amos d’una part de Palestina, l’estat de guerra permanent delimita l’abast del seu «proïsme». Donald Trump els entén molt bé, ja que el seu «proïsme» és també estrictament limitat. En això coincideixen amb un gran nombre de països i governs de tot el món, en aquest temps de murs que s’alcen i orgulls nacionals que marquen el pas. Si la fraternitat universal ha estat sempre minoritària, el progrés de les solucions autoritàries arreu l’està desplaçant encara més.