(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Ho va escriure el mallorquí Anselm Turmeda al segle XIV i ho cantava el xativí Raimon al segle XX: «Diners, doncs, vulles aplegar. / Si els pots haver no els lleixs anar. / Si molts n’hauràs poràs tornar / papa de Roma.». El conclave d’aquests dies s’ha reunit sota molts signes: el de l’Esperit, el dels temps que corren, i els de la preocupació per les estretors de les finances vaticanes. L’Església és rica, però el Vaticà tanca tots els exercicis amb dèficit, i queda fora de consideració la idea de vendre’s els tresors artístics del seu patrimoni. «Estem parlant de diners», va dir un cardenal japonès en sortir d’una de les congregacions, les reunions de tots els cardenals que precedeixen al conclave pròpiament dit. Això Francesc no ho va arreglar. El papa argentí venia a ser el president d’una empresa multinacional que tenia com a vicepresident executiu Pietro Parolin, secretari d’Estat; aquest partia com a favorit a la successió, però és lògic que els cardenals es resistissin a donar les claus a un corresponsable del desgavell. Deurien pensar que si triaven un nord-americà es tallaria la sagnant davallada de donatius procedents dels Estats Units, i si l’elegit no era de la corda reaccionària del convers J. D. Vance (ai, la fe dels conversos!), sinó més aviat el contrari, salvarien la vergonya i Francesc no res regiraria a la tomba.
Però hem començat citant Turmeda, que en els seus versos parla del «papa de Roma». Una expressió que avui no té gaire sentit però que no deixa de repetir-se als mitjans de comunicació. És que n’hi ha algun altre, de Papa? I si no, a què ve el complement de lloc? La causa l’hem de buscar als segles XIV i XV, en l’època de Turmeda, quan l’Església catòlica va tenir un Papa a Roma i un altre a Avinyó (la ciutat de la Provença, no el poble del Bages). Una història de batalles polítiques entre faccions i entre regnes que va portar a un cisma de gairebé quaranta anys –a les acaballes del qual els papes van arribar a ser tres, ja que a l’embolic s’hi va sumar l’aragonès Pedro de Luna. La cristiandat, que llavors era bàsicament europea, es va dividir entre regnes fidels a una o altra seu, els titulars de les quals s’excomunicaven mútuament.
Havent-hi doncs un papa d’Avinyó i un papa de Roma, i essent la ciutat italiana la que va prevaldre com a seu després de la concòrdia, tenia sentit que l’expressió es fes popular. I malgrat que ja no resol cap incertesa, ha arribat plena de salut fins els nostres dies perquè el llenguatge té encara més inèrcia que l’Església.