(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de Regió7 de dijous)
Les notícies preocupants se succeeixen. Vox imposa el seu relat cultural al PP de València, diuen els corresponsals. La presència creixent d’Aliança Catalana empeny cap a la dreta la posició de Junts sobre immigració, diuen els analistes. Tant fluix és el partit de Feijóo que no aguanta les ventades d’Abascal, malgrat tenir dues vegades i mitja més de vots? Tant feble és el partit de Puigdemont que no resisteix el magnetisme d’Orriols, tot i multiplicar els seus votants gairebé per sis?
Magnetisme: «conjunt de fenòmens deguts a la força que es
manifesta en els imants atraient el ferro». No hi ha atracció
magnètica entre un imant i un tros de fusta. Perquè l’atracció
sigui potent el material a atraure ha de ser ferromagnètic, com el
ferro, el níquel o el cobalt. Això significa que ha de posseir una
característica determinada, que depèn dels seus àtoms.
Si Vox atrau el PP és perquè dins del PP hi ha un nombre suficient d’àtoms que tenen dins seu el potencial d’orientar-se en un determinat sentit. Vox és el magneto extern que indueix la manifestació del potencial. De la mateixa manera, el magnetisme de Sílvia Orriols provoca una bellugadissa en un nombre suficient d’àtoms de Junts, tant a les bases militants com en el suport electoral.
Per aquesta mena de raons la dreta moderada té tantes dificultats per decidir com es relaciona amb la nova dreta desvergonyida. Si assumeix els seus postulats els està donant la raó, i en conseqüència els alimenta: el ciutadà pot preguntar-se per què ha de votar gris quan pot votar negre. Però si opta per marcar les distàncies amb determinació, s’arrisca a perdre aquells dels seus votants que estan en la mateixa ona que els extremats.
En qualsevol dels dos casos, el panorama fa posar els pels de punta, i això que el magnetisme no genera electricitat estàtica, la que eriça els cabells, sinó de l’altra, la que ens pot deixar a tots ben enrampats.