(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
França se suma a la llista de països europeus amb decreixement vegetatiu, és a dir, amb més defuncions que naixements, i al mateix temps els francesos no paren de bascular cap a una extrema dreta obsessionada pel rebuig a la immigració. És una situació contradictòria, dissociativa, pròpia de qui espera ser capaç de xuclar i bufar al mateix temps. Si una societat no reemplaça les defuncions amb més naixements, recula i envelleix; llavors necessita que li vingui gent de fora per no convertir-se en un geriàtric de dimensions i productivitat minvants, però quan els forans arriben, reben males mirades. Vet aquí la paradoxa que es dona a França, a Itàlia, a Espanya... i cada cop més a Catalunya, on es lamenta l’avaria, però es claven guitzes a la peça de recanvi. No volem fer nens, però ens incomoda obrir les portes.
La immigració no només incrementa la població en edat laboral quan arriba, sinó que també ens proveeix dels futurs adults que els autòctons no generen. La darrera estadística anual diu que un 35% dels naixements a Catalunya són de dones estrangeres, però aquestes només representen el 17% del cens femení, és a dir, que la seva fertilitat és el doble. Sense aquests naixements, el decreixement vegetatiu encara seria pitjor. Ara bé, els immigrants són una resposta d’eficàcia provisional perquè, malgrat l’acusació que no assumeixen els nostres costums, el cert és que copien ràpidament els hàbits reproductius dels indígenes i no triguen gaire a limitar, ells també, el nombre de naixements. Aquest és un fenomen que coneixen prou bé allà on les onades migratòries tenen dècades d’antiguitat, com en el cas ja esmentat de França.
A Catalunya les onades de migració estrangera són bàsicament un fenomen d’aquest segle, disparat a partir del canvi de mil·lenni, però durant el segle anterior el nostre país va rebre centenars de milers de persones procedents de la resta de l’Estat, i especialment de les regions més pobres. La seva tradició cultural tendia a la família nombrosa, però no els va costar gaire canviar la mentalitat en direcció a «la parelleta», i els seus fills i nets endarrereixen i restringeixen la maternitat igual com ho fa el conjunt de la població. Res no fa pensar que els estrangers, encara proveïdors de les sales de maternitat, no seguiran la mateixa dinàmica.
Quines són les causes estructurals? Gran pregunta. Fem-la al revés: en termes d’economia individual, cal tenir fills? Però aquest és un altre debat.