Ràpidament ha començat la cerca de culpables, una pràctica que sovint ens distreu de l’important, que seria la investigació de les causes. No s’ignora el context d’alta immigració dels darrers anys, amb forta presència llatina, però s’insisteix en acusar de manca de reacció tant els successius governs (independentistes entre 2010 i 2024) com els catalanoparlants que cedeixen fàcilment la llengua i permeten que les converses potencialment bilingües acabin sent monolingües castellanes.
La meva experiència directa assenyala un altre canvi, que em sembla important: ha augmentat força el nombre de parlants del castellà que han decidit no fer cap esforç per parlar en català. Temps enrere, quan encara no avançàvem cap als vuit milions, la cambrera, el dependent de la botiga, la caixera del super, el mecànic del taller, el veí de replà... de parla materna i familiar castellana tendien més que no pas ara a respondre en català quan tu t’hi adreçaves en català. Potser no en el primer moment, però si al cap d’una mica. Hi havia gent de tota mena, és clar, però aquesta actitud abundava molt més que no pas avui, quan és molt més habitual que ells mantinguin el seu castellà sense defallir, en la certesa que acabarem sent nosaltres els que ens hi adaptem.
La tendència natural de les persones és d’aconseguir el màxim sense cansar-nos, i costa molt convèncer-nos de fer un esforç sense recompensa. Si nosaltres ens adaptem a la seva llengua, cada dia més majoritària, ells no tenen cap raó per adaptar-se a la nostra. Encara gràcies que ens entenguin.
(Dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població a: https://llengua.gencat.cat/web/.content/temes/dades_estudis/base-de-dades/documents/dades-eulp2023.pdf)