(Per si no el van llegir, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Quan un general victoriós desfilava pels carrers de la Roma antiga, el seguia un esclau que no parava de repetir-li: «memento mori», és a dir, «recorda que ets mortal», per evitar que les lloances el tornessin massa superb i vanitós. Als polítics actuals els convindria tenir a la vora un ajudant que els anés dient: «recorda que t’han de votar» quan prenen decisions socials amb la vista posada en els fulls de càlcul i els informes dels economistes. Així s’estalviarien relliscades com la tributació del salari mínim, que fins ara n’estava exempt però des d’aquest any pagarà IRPF, excepte si Sánchez veu la llum i rectifica. La novetat implica que l’impost es menjarà la meitat de la pujada, que tampoc no ha estat cap exageració: cinquanta euros mensuals, menys que els dos darrers augments anuals.
Que el salari mínim s’hagi incrementat un 61% des que Pedro Sánchez és a la Moncloa i s’aproximi a l’objectiu del 60% del salari mitjà és una fita considerable, i els socialistes ens la recorden cada dos per tres, però els beneficiaris de qualsevol millora triguem molt poc a assimilar-la i a convertir-la en la nova normalitat, com si les coses sempre haguessin estat d’aquesta manera. L’agraïm una sola vegada (si és que ho fem) i amb això donem el tracte per tancat i oblidat. Però si trontolla, ni que sigui una mica, ens enfadem de mala manera.
Un s’imagina la vicepresidenta i responsable d’Hisenda, Maria Jesús Montero, envoltada de savis analistes dels comptes públics, amb gruixuts dossiers plens de xifres i una pantalla que mostra gràfiques de projeccions estadístiques calculades per supercomputadors amb intel·ligència artificial. Si estirem un punt per aquí i en retallem mig per allà, el deute farà això, el dèficit farà allò altre, i la gallina continuarà ponent sense morir-se. Així s’arriba a la conclusió que no s’ha de tocar res de l’IRPF, encara que en fer-ho es retalli qualsevol augment salarial que simplement compensi la inflació. El salari mínim, diu? Això és cosa de Yolanda Díaz.
A Montero li hagués anat bé tenir al darrera un assessor que li digués «memento suffragantis», és a dir, «recorda’t del votant». Així miraria si els serrells dels seus càlculs irriten la pell de l’opinió pública, donen carnassa a l’oposició i desmereixen el govern als ulls dels electors.
El "govern més progressista de la història" ja té prou problemes per anar ficant els peus a totes les galledes que troba.