(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)
Pot espeternegar tant com vulgui contra les maneres de Trump, Vance i Musk, però des del 1945 la condició d’Europa és bàsicament provincial. La Segona Guerra Mundial la deixar deividida entre dos imperis nous, el de Washington i el de Moscou, que es miraven amenaçadorament des dels dos costats del Teló d’Acer. Amb la implosió de la URSS la frontera imperial es va moure cap a l’Est, ja que els antics satèl·lits russos van abraçar amb entusiasme l’Oest, promesa de prosperitat i seguretat. Ara tot tremola i el continent observa amb neguit els signes d’un canvi d’etapa.
Imperis. No és res de nou. Fa al menys cinc mil·lennis que són protagonistes de la història. L’Acadi es va estendre per Messopotàmia fa quaranta-cinc segles, i el van seguir l’Assiri, el Babiloni, el Persa, l’Egipci, l’Hitita, el Romà, el Xinès, els precolombins... La seva dimensió ha crescut des de la Mesopotàmia estricta dels acadis fins el repartiment del món entre dues grans superpotències, sota l’eufemisme de les zones d’influència. La caiguda i posterior alçament de Rússia i l’emergència accelerada del gegant xinès són elements cabdals d’un nou mapamundi encara imprecís.
A l’Europa Occidental li ha anat bé formar part de l’imperi ianqui, ja que ha gaudit de prosperitat econòmica i protecció militar, però l’actual inestabilitat del mapa dibuixa un gran interrogant sobre el seu paper. De sobte tot són amenaces i inseguretats. A la Casa Blanca hi ha un emperador imprevisible i barroer que escup a la cara les ordres que abans es transmetien discretament per via diplomàtica –i els governs europeus obeïen dissimuladament, fent veure que eren decisions autònomes.
Els europeistes més fervents diuen que l’actual és la gran ocasió perquè Europa camini sola. Ara o mai. Però no n’hi ha prou amb desitjar-ho, perquè qui s’acostuma a les crosses pot tenir problemes de mobilitat quan els hi retiren. Està en condicions d’engegar l’amo a pastar fang? De fer-li una gran botifarra? Per volar sola li caldria una autosuficiència (militar, tecnològica) que no ha conreat amb prou ganes durant aquests anys de confortable dependència, i una voluntat política que sempre ha estat escassa i desigual. Aquesta setmana els governs n’han començat a parlar de pressa i corrents, amb el cangueli de qui té l’examen de final de curs i no s’ha mirat el llibre ni per les tapes.