(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)
El Pacte Nacional per la Llengua ha dividit l’independentisme. En el debat d’opinadors s’ha posat en dubte la seva contundència i s’ha repetit que no es pot defensar el català si es tracta el castellà amb por de molestar.
Una dada: Només un terç de la població té el català com a llengua habitual, i un altre nou per cent es declara bilingüe. Fa dues dècades eren un quaranta-sis i un quatre per cent, respectivament. Aquesta és la realitat que mostra l’Enquesta d’Usos Lingüístics, que tanta preocupació ha causat entre els qui pateixen per la seva supervivència.
L’idioma social majoritari a Catalunya és el castellà, i això que els parlants habituals del català superen els parlants inicials. Un cert nombre (no massa elevat) de persones s’ha passat del castellà al català en sortir de casa. Val la pena reflexionar sobre la manera d’incrementar aquesta migració.
La caiguda dels parlants habituals té causes demogràfiques. El nombre absolut s’ha mantingut força estable, amb una petita reducció atribuïble a la davallada dels naixements. Però Catalunya ha crescut i ho ha fet en base a una immigració que o bé porta el castellà d’origen, o s’adona que és necessari per tirar endavant, mentre que el català és opcional.
Com que els socarrels no fan prou catalanets, per augmentar l’ús de la llengua cal convèncer els que no en son perquè facin el pas i l’esforç. Potser un Estat independent els podria obligar, però a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya els partits independentistes van sumar un quaranta-tres per cent dels vots. (Si féssim cas als puristes que neguen a ERC el dret a la C, llavors el percentatge baixaria fins el vint-i-nou per cent.) Potser a la república catalana guanyarien les eleccions els partits castellanoparlants.
En tot cas la realitat és autonòmica, de manera que cal eixamplar la llengua amb persuasió i motivació. I per motivar algú no és una bona idea menysprear-lo i exigir-li que deixi de ser com és.
El català guanyarà parlants si incorpora els que ho són del castellà, i el trànsit difícilment serà directe. No podem esperar que centenars de milers de persones canviïn de llengua habitual d’un dia per l’altre. Sí que podem aspirar a que augmenti el nombre dels qui passen del «només castellà» al «totes dues», però no s’aconseguirà si el missatge que reben és que el país i el seu Govern els pressionen perquè reneguin de la parla que van mamar de petits i amb la que s’identifiquen.