(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Cal ser comprensius amb els estiuejants dels pobles de pagès que es queixen de les campanes de l’església i del cant matinal dels galls. La culpa no és totalment seva. Els pobres han estat enganyats per segles de poesia.
Les famílies que estiuegen a pagès des de fa anys i panys hi estan perfectament adaptades; el problema són els que s’hi han establert fa més poc, enganyats per la popular fantasia del «beatus ille» d’Horaci. Va escriure el gran poeta llatí: «Feliç aquell qui, lluny dels negocis, com la gent antiga, treballa els camps rebuts del pare amb els seus bous, lliure de cap deute, i no s’excita pel so aspre de la trompeta militar, ni s’espanta del mar furiós, i evita el mercat i la supèrbia dels ciutadans més poderosos». Durant vint segles, molts altres escriptors han reiterat la comparació entre la beatitud de la vida rural i el desgavell de la ciutat. Alguns urbanites cauen en l’engany i s’imaginen que a pagès tot és dolça pau i repòs serè: «sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní» («i un bon coixí», proposava Jaume Arnella). Quan s’hi instal·len, se senten estafats: Volien escapar de les sirenes constants de policies i ambulàncies i troben les campanades. Fugien soroll dels camions i els autobusos, i els cau al damunt el terrabastall dels tractors sota la finestra. Provant d’evitar la pudor dels tubs d’escapament i els contenidors mal tancats, són assaltats pel flaire dels purins. I en lloc dels noctàmbuls escandalosos, vet aquí els galls. Pobres urbanites desconcertats.
Alguns alcaldes comencen a estar tips que els estiuejants se’ls queixin perquè els quarts i les hores del campanar de l’església no els deixen agafar el son, i quan ho aconsegueixen ve el gall i els desperta abans de l’alba. Com si a l’Ajuntament no tinguessin altra feina. El de Sant Llorenç de Morunys ha publicat un ban per posar les coses a lloc i a Marçà, a la comarca del Priorat, han plantat un bonic cartell informatiu, amb dibuixets de colors que diu: «Atenció, visitants, esteu entrant en un indret amb riscos i perills. Aquí tenim campanes que toquen regularment. Pagesos i artesans que treballen per fer-te el menjar. Ramats que viuen a prop. Alguns fins i tot porten esquelles al coll. Si no ho suportes, has arribat al lloc equivocat».
Potser els pobles de pagès amb estiuejants massa delicats hauran de triar: plegar-se a les seves queixes i canviar l’economia rural per la turística, o, al revés, accentuar les molèsties, a veure si marxen i els deixen tranquils.