L’acord Govern-Comuns apressa el traspàs de Rodalies Manresa

En l’acord Govern-Comuns sobre els pressupostos de la Generalitat apareix aquest compromís sobre Rodalies: «Assumir el traspàs de la R1 i iniciar el procés per les altres línies acordades R3, R2 sud. També la R4Nord i la R16». La frase conté una novetat important: parla d’una R4Nord que no apareix al llistat de línies de Rodalies i que, per tant, s’haurà de precisar on comença i on acaba. La R2Sud, en canvi, sí que és una línia reconeguda, i va de Barcelona (Estació de França) a Sant Vicenç de Calders (Coma-ruga) per Vilanova i la Geltrú.

La R4, en els llistats de Rodalies, és una línia extensa que uneix Manresa amb Sant Vicenç de Calders per Barcelona i Vilafranca del Penedès. En circumstàncies «normals» alguns trens que surten de Manresa acaben a l’Hospitalet de Llobregat, mentre que d'altres continuen fins a Martorell, Vilafranca o Sant Vicenç de Calders. En sentit contrari, una part dels trens que surten d’aquestes poblacions arriben fins Manresa i altres es queden a Terrassa.

És una sola línia, però per a la majoria d’usuaris en són dues: molt poca gent tant de la meitat nord com de la meitat sud l’agafa per anar més enllà de Barcelona. La lògica aconsella pensar que quan es parla de R4Nord s’està parlant del tram entre Manresa i Barcelona. 

La raó per segmentar la línia seria que les vies de la meitat sud, la que passa pel Penedès, són utilitzades per trens de mercaderies que circulen per altres territoris espanyols, i per això l’Estat no vol traspassar-ne el control. De fet, en aquest tram s’hi ha estat afegint un tercer carril per al pas de trens d’ample europeu en el marc del corredor mediterrani de mercaderies. Separar els dos trams permetria traspassar més fàcilment el de Manresa.

Així doncs, la línia de Manresa a Barcelona deixarà de ser la línia de Manresa a Coma-ruga. Això, és clar, si l’acord és efectiu i si la contrapart, que és el ministeri espanyol de desastres ferroviaris, s’hi posa bé. En aquest cas, els talussos i túnels envellits de la traça muntanyosa entre Sant Vicenç de Castellet i Terrassa passaran a ser un problema de la Generalitat.

Martorell, l'intercanviador ferroviari oblidat en l'acord Govern-Comuns

Estacions dels FGC (dalt) i Rodalies (baix) a Martorell, amb les vies
en paral·lel però sense comunicació durecta

L’acord entre el Govern i els Comuns per als pressupostos de la Generalitat inclou construir diversos «intercanviadors ferroviaris» per facilitar que els usuaris d’una línia passin a una altra. És el cas de la connexió entre R4 i R8 a Barberà, i la R8 amb els FGC a Sant Cugat i Rubí. És lamentable que, posats a fer, no inclogui un intercanviador molt fàcil de realitzar, l’absència del qual clama al cel: el de la R4 i els FGC a Martorell, on les dues estacions estan una al costar de l’altra, amb les vies en paral·lel separades per una simple tanca. Però per anar de l’una a l’altra cal sortir al carrer, pujar o baixar una rampa, caminar per un altre carrer, i entrar des de fora a l’altra estació. Seria d’una simplicitat absoluta resoldre aquest absurd, però passen els anys i no es fa el mínim edifici intermedi que ho permetria.

La proposta de Rufián per a l'esquerra de l'esquerra

«Quin sentit té que 14 esquerres que representen el mateix es presentin al mateix lloc?» s’ha preguntat Gabriel Rufián per promoure un acord de renúncies creuades perquè a cada província només es presenti la que té més opcions.

És probablement l’única manera que aquest espai obtingui representació en algunes de les moltes províncies on s’elegeixen pocs diputats, i eviti llançar milers de vots aigüera avall en benefici de Vox. 

Aprofitar millor els vots d'esquerres no restarà votants a Vox però li farà nosa a l'hora de convertir vots en escons. A les properes eleccions tot el que malbarati l’esquerra engreixarà la dreta.

El problema és que parlem de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, un territori habitat per grups que avantposen la puresa a l’eficàcia, amb una tendència a la divisió pròpia d’una bassa d’amebes.

Els dirigents d’aquesta esquerra van per la vida amb moltes prevencions, disposats a no oblidar mai de la vida antigues ofenses. Encara hi ha gent que es dol de les paraules horribles que es van disparar les fraccions enfrontades en les crisis del PCE i del PSUC, fa més de quatre dècades. Els votants els van engegar tots plegats a pastar fang. Ara estan fent el mateix amb l’escudella Suma-Podemos-IU-Etcètera.

Se suposa que els votants reclamen unitat, però ells també carreguen prejudicis. Vegin què va passar en l’espai independentista el 2015. Junts pel Sí va treure menys diputats que la suma de Convergència i Esquerra, perquè una part dels electors va decidir que a Convergència, ni aigua, i se’n va anar a la CUP.

De totes maneres, és cert que l’acord de renúncies creuades de les esquerres va impedir que l’extrema dreta de Le Pen guanyés les darreres eleccions legislatives. Però es van tornar a barallar l’endemà mateix.

El gerro xinès que xerra pels descosits

Maleïda hemeroteca. Aquests dies que ha endurit les formes del seu inveterat rebot contra Pedro Sánchez, a Felipe González li estan recordant una frase de fa tres dècades: «Els expresidents del govern són com grans gerros xinesos en apartaments petits. Se suposa que tenen valor i ningú no s’atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu». Cal admetre que la frase és brillant, però no se li va acudir a ell, o així ho ha denunciat reiteradament el polític basc Iñaki Anasagasti, el qual afirma que la comparació se li va acudir a Eduardo Frei, expresident demòcrata-cristià de Xile; la va escoltar i la va fer seva un altre expresident, Rafael Caldera, que li va repetir a Anasagasti, citant la font. Aquest últim la va utilitzar cap al 1996 per descriure justament la situació de González un cop derrotat per Aznar. González «es va apropiar de l’expressió sense dir-ne l’origen, per això cada vegada que el veia l’abordava i li demanava que pagués drets d’autor a Frei i Caldera», va explicar Anasagasti el 2022 al seu blog.

González, antigament Felipe i prou, va governar Espanya entre 1982 i 1996. En la majoria absoluta de les primers victòries electorals (48 per cent el 1982) hi va veure molts votants que en realitat eren de centre-dreta, però no volien saber res de l’alternativa conservadora encapçalada per l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne. González sabia que en política, com en futbol, de vegades s’avança pels extrems, però el joc es controla des del centre. Per això quan el 2016 Pedro Sánchez es va negar a facilitar la investidura de Rajoy amb l’abstenció dels seus diputats, González va utilitzar tots els ressorts a l’abast per segar-li l’herba sota els peus. El resultat va ser una crisi de partit que es va resoldre amb la victòria de Sánchez i, amb el pas dels mesos, la moció de censura i els governs de coalició d’esquerres.

El PP està guanyant eleccions regionals i en continuarà guanyant, però és més presoner que mai de Vox. El PSOE podria decantar-se per alliberar-lo de la cadena amb una oportuna abstenció, tant a les autonomies com qui sap si a l’Estat quan arribi el moment, però Sánchez no en vol ni sentir a parlar. La seva aposta és esprémer fins l’esgotament la inestable coalició progressista i multinacional que hores d’ara li aporta més problemes que solucions. La consigna oficial és que a Feijóo, ni aigua, però que no se’n parli no vol dir que no s’hi pensi, i González furga la ferida. És un gerro xinès molt xerraire.

(Article publicat a Regió7 el 17/2/2026)