Segons
la Cambra de Barcelona, Catalunya necessita una inversió de 53.800
milions en infraestructures, d’avui fins al 2043, «per evitar el
col·lapse».
És que encara no hi hem arribat?
Tranquils: gairebé ja hi som.
El carro de Rodalies va pel pedregar, talment sembla que es mogui
amb rodes quadrades sobre vies abonyegades per túnels de sorra. El
sistema de carreteres de l’àrea metropolitana fa temps que ha
passat el llindar de la saturació, i les vies que hi convergeixen,
també. Quan plou els pobles petits queden aïllats per les
esllavissades, i sovint sense xarxa de telefonia. El sistema educatiu
treu males notes i els mestres estan enrabiats per l’esgotament i
esgotats d’estar enrabiats, mentre els barracots esdevenen la «nova
normalitat». Els metges de la sanitat pública denuncien que les
dificultats de la carrera no compensen els sous que se’ls paguen,
la pressió que suporten i les males cares dels pacients atrapats en
les llistes d’espera. Els governants presumeixen del creixement del
PIB però el poder adquisitiu dels salaris s’estanca mentre el cost
de l’habitatge es dispara any rere any, fins convertir-se en un
luxe. Aconseguir ajudes implica un laberint burocràtic i les hores
concertades es compren als locutoris. La justícia bat rècords de
lentitud, així pel civil com pel penal, i recórrer-hi equival a
comprar loteria. Als pagesos l’esforç no els surt a compte i als
pescadors no els deixen pescar. L’amanida demogràfica ha assumit
més ingredients dels que pot integrar sense que es talli la
maionesa. La llengua recula i la gent «es cau» als diaris. Si
Europa ens mira, és de reüll. Els partits polítics són incapaços
d’acordar uns pressupostos i de fer pinya a Madrid per arrencar un
finançament suficient. Etcètera (substitueixin aquest «etcètera»
per tot el que els vingui al cap). Col·lapse, diu?
Un corol·lari de la Llei de Murphy ens avisa que «per molt
dolenta que sigui, tota situació és susceptible d’empitjorar».
També la nostra? Segur que sí. Només calen uns quants anys més de
balances fiscals extractives, inoperància política clamorosa i
dinàmica econòmica desequilibrada, amb l’ajuda de l’anunciat
cop de pèndol espanyol cap al nacionalpopulisme i de les
conseqüències de la guerra de l’Iran, que ara mateix són una
incògnita però s’han guanyat el dret a tenir-nos amb l’ai al
cor. El col·lapse de la xarxa d’infraestructures de Catalunya,
sobre el que alerta la Cambra de Barcelona, també passa per l’estret
d’Ormuz.
(Article publicat el 24/03/2026 a Regió7)
