Durant la campanya electoral de 1992 que va dur Bill Clinton a la presidència dels Estats Units, el seu estratega James Carville va penjar al quarter general un cartell amb tres breus idees perquè tothom les tingués presents en adreçar-se als votants. Una dels tres era «l’economia, estúpid!». (Les altres eren «canvi vs. més del mateix» i «no oblidis l’atenció mèdica»). No era una frase per al gran públic sinó una consigna als propagandistes que s’havien d’adreçar a la gent en uns moments de recessió: «parla’ls de l’economia».
Avui, quan Donald Trump bombardeja Iran amb l’ajuda d’Israel, convé no perdre de vista la consigna de Carville i prestar atenció a l’aspecte econòmic de la qüestió. Això no va de canviar una dictadura per una democràcia (en tot cas, seria un efecte col·lateral); això va de moure peons, alfils, torres i cavalls en el gran i complicat escaquer mundial on s’enfronten Washington i Pequin, les dues grans potències econòmiques del moment. La una, consolidada, madura i amb problemes per mantenir l’hegemonia. L’altra, encara en fase ascendent però percebuda com una amenaça per l’indiscutible guanyador de la Guerra Freda. Els teòrics de la «trampa de Tucídides» creuen que aquestes situacions aboquen necessàriament a la guerra, però la destrucció mútua assegurada per les armes nuclears impedeix l’enfrontament militar directe.
Descartat l’apocalipsi, la guerra es lliura per altres vies, una de dels quals és sempre l’economia. Aquesta seria doncs, al mateix temps, l’origen i el mitjà de la confrontació. La dèria aranzelària de Donald Trump és un dels fronts de la batalla. Un altre és provar d’asfixiar la Xina per la banda del petroli que la seva economia necessita importar per no aturar-se. Veneçuela era un dels subministradors, i l’Iran n’hi ha estat venent amb descomptes espectaculars. La guerra escanya l’estret d’Ormuz, fa caure el subministrament de cru i gas i això perjudica moltes economies, però dona avantatge competitiu als Estats Units, autosuficient i exportador. Les seves grans petrolieres hi surten guanyant. Compte, però: el Japó va atacar Pearl Harbor a causa d’un embargament petrolier.
«Cui prodest», qui en treu profit. Aquesta ha de ser la pregunta, Si la guerra és a la terra del petroli, s’ha de mirar el petroli. I, naturalment, als fabricants d’armes, a raó de mil milions de dòlars gastats cada dia només pel bàndol ianqui. Els mercaders de la mort guanyen totes les guerres.