Integració, multiculturalitat, expulsió

Una  cel·lebració musulmana de la festa del xai a Manresa

No fa tant que les actituds respecte a la immigració procedent d’altres cultures es dividia, per pintar-ho matusserament, entorn de dos pols: la integració i la multiculturalitat. La integració propugna la necessitat d’orientar l’acció política, social, cultural i econòmica cap a l’objectiu que les persones nouvingudes i les arrelades comparteixin uns mateixos trets culturals, bàsicament els de la societat d’acollida. L’idioma és un element central d’aquest objectiu, que inclou des de les maneres de vestir fins els costums i les aficions del lleure, passant pel paper de la dona i el concepte de família. Integració és Michael Corleone parlant en anglès millor que en italià, allistant-se per lluitar amb els Estats Units a la Primera Guerra Mundial i prometent a la seva parella que no seguirà els «negocis» familiars, abans que l’atemptat contra el seu pare i l’assassinat del seu germà l’empenyin al costat fosc. El multiculturalisme, en canvi, admet i fins i tot celebra la coexistència en un mateix territori de cultures diferents amb escassa voluntat d’interpenetració, que mantenen l’idioma, la religió, els costums, les aficions i els preceptes morals, inclosos els que fan referència a la família i al paper de la dona. Per als defensors d’aquesta fórmula, que saluden l’assistència de les autoritats locals a la festa musulmana del xai, acceptar la diversitat fa més forta la comunitat en el seu conjunt. Per als contraris, la força només és tal quan tothom comparteix els trets bàsics de la mateixa cultura; portat a l’extrem, l’Estat modern ha pretès aconseguir una sola nació, amb una sola llengua i una sola religió. Per fer-ho cal que la societat existent assimili les incorporacions com l’allioli assimila i integra el raig de l’oli. El problema arriba quan no és un raig sinó una ampolla sencera la que s’aboca al morter, i la barreja es talla. Si quan encara no s’ha assimilat una incorporació relativament senzilla, perquè la llengua és germana i la religió és la mateixa, n’arriba una altra en què tot és diferent, llavors al debat entre integració i multiculturalisme s’hi afegeix una tercera proposta: la negació. No creiem que vulguin integrar-se, ens semblen massa nombrosos per acceptar-los tal com són, i es posa en marxa la dinàmica que acaba en les propostes d’expulsió massiva, derivades d’un procés per culpar-los de tots els mals reals i imaginaris. I en temps de desconcert, de malestars no en falten.

Llop Astut, Pica-soques, Falcó, Tapir i Mosca no eren 'therians'

Llop Astut, Pica-soques, Falcó, Tapir i Mosca. Els noms el sonaran si van llegir la revista Cavall Fort en els seus inicis, fa més de seixanta anys. Són els membres de la Patrulla dels Castors, un grup de minyons escoltes que van començar les seves aventures dibuixades l’any 1954 en francès i a partir del 1963 en català. Però, malgrat els noms, no eren cinc animals més o menys antropomòrfics en un entorn igualment zoològic, com a les pel·lícules d’animació, sinó cinc nois d’entre dotze i quinze anys en un entorn humà realista. A casa o a l’escola eren Joan, Miquel o Frederic, però en una part del seu temps lliure es posaven l’uniforme blau, amb fulard groc, i s’anomenaven entre ells segons els respectius àlies amb la més gran naturalitat: «Vigila, Mosca!», «Què passa, Llop Astut?».

Això sí, no es caracteritzaven per assemblar-se al seu animal com fan els anomenats therians, que diumenge passat van exhibir-se a diferents ciutats (i a Barcelona foren agredits per grups de brètols curts de feina i de cervell). No només es disfressen amb més o menys cura sinó que imiten el comportament dels seus referents: van a quatre potes, borden o miolen, s’oloren... Tot plegat no passaria de semblar una comparsa de carnaval que ha perdut la rua si els protagonistes no hi afegissin una xerrameca quasi argentina per dir que expressen la personalitat animal descoberta en les profunditats de la seva psique. I jo que m’ho crec. No es pensin que han inventat res: un episodi de la sèrie CSI del 2003 tenia per escenari una festa al·lucinant de la «subcultura» furry fandom, amb una gran despesa de producció en vestuari i maquillatge.

A les historietes dels Castors, que en francès es van publicar durant quaranta anys, Llop Astut era decidit i líder; Pica-soques, enèrgic i persistent; Falcó, intel·ligent; Tapir, grassonet de budell buit, i Mosca, simplement menut. Els àlies intentaven expressar la personalitat de cada noi, si bé els dos primers són un invent del traductor al català, ja que en els originals del belga Jean-Michel Charlier el nostre Llop Astut es diu Poltre Perspicaç, i Pica-soques, Gat Generós. M’imagino que a la França i la Bèlgica de 1954 els poltres eren més ben vistos que els llops, encara que de la carn dels primers se’n fes estofat.

Que cadascú es diverteixi com millor li sembli sense perjudicar a tercers, així que benvinguts siguin els therians si animen el paisatge de les ciutats, i un record entranyable per a la patrulla dels Castors.