– Divisió d’opinions després que president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, presentés en un discurs a les Cortes un programa de reforma política que va semblar insuficient a l’oposició democràtica, a causa de les seves inconcrecions i de la lentitud, ja que es parlava d’un any i mig per completar el procés i convocar les primeres eleccions a unes Cortes elegides com als països democràtics occidentals (i no pels estranys i gens democràtics mecanismes de la «democracia orgánica»). En aquest any i mig s’haurien de modificar les lleis referides a les llibertats de reunió, associació i manifestació. En els mesos següents la reforma anava a pas de tortuga perquè Arias era un home del franquisme que es resistia a desmuntar l’herència del dictador, i va caldre esperar a Adolfo Suárez perquè premés una mica més l’accelerador.
– El governador civil de Barcelona, Sánchez Terán, va comunicat als organitzadors la prohibició de la manifestació a favor de l’amnistia convocada per al diumenge següent, 1 de febrer, a Barcelona. L’argument exposat davant la Federació d’Associacions de Veïns i altres convocants va ser el dels «riscos» que comportaria una mobilització de masses a la via pública en aquells moments. Val a dir que milers de persones van desoir la prohibició i van intentar manifestar-se enmig d’una brutal repressió policia que va deixar imatges icòniques.
– Es va presentar a la premsa el partit Convergència Socialista de Catalunya, amb Joan Reventós com a principal dirigent. Creada el 1974, després de la mort de Franco va deixar de ser clandestina malgrat que continuava sent il·legal, com tots els partits democràtics. En els mesos següents es transformaria en el Partit Socialista de Catalunya que a les eleccions del 1977 faria coalició amb la Federació Catalana del PSOE, amb la qual s’acabaria acordant la integració que donaria lloc a l’actual PSC(PSC-PSOE) de Salvador Illa.