Déu n’hi do la gresca que s’ha muntat al voltant d’Eduardo Mendoza i les seves paraules sobre la Festa del Llibre i la diada de Sant Jordi. A l’escriptor barceloní en llengua castellana no li agrada que vagin junts. Diu que el sant no pinta res a la gran jornada llibresca. Com si el cavaller llegendari fos un okupa de la data.
Les reaccions han estat de dues menes: el blasme, general i sovint molt irritat (cremar-li llibres? de veritat?), i la defensa des de l’argument que Mendoza és de la broma i a Catalunya el sentit de l’humor va escàs. Per als que s’ho han agafat seriosament, aclarim una dada: no és sant Jordi qui s’ha ficat al mig del Dia del Llibre, sinó aquest el que s’ha matrimoniat amb l’onomàstica.
Sant Jordi se celebra a Catalunya des de l’Edat Mitjana i al segle XV va ser declarat oficialment com a sant patró de la nació. D’aquells segles pretèrits ve també el tema de les roses. Durant la Renaixença es converteix en la festa cultural i patriòtica més important de l’any per al naixent catalanisme. En canvi, la Festa (o Dia) del Llibre per la data del 23 d’abril és una novetat del segle XX, impulsada per l’editor valencià Vicent Clavel i Andrés. Es va celebrar per primera vegada en l’àmbit espanyol el 7 d’octubre de 1926. Va ser el 1930 quan es va moure la data cap al 23 d’abril, aniversari de la mort de Cervantes, que a Catalunya tenia el valor simbiòtic de la unió amb Sant Jordi.
Per tant, el Dia del Llibre se celebra per Sant Jordi, i no al revés. A qui no li agradi la coincidència, que promogui desplaçar la festa llibresca, però la immensa majoria de catalans no hi estaria d’acord.