El
1965 va començar el desplegament de a gran escala de tropes dels
Estats Units per ajudar el Vietnam del Sud a combatre l’aliança
entre el Vietnam del Nord i la guerrilla del Vietcong, ambdós
comunistes. Des d’aquell any fins el 1973, quan es va retirar,
Washington va enviar-hi 2,7 milions de soldats i oficials; en el
moment de màxim desplegament, el 1969, n’hi havia més de mig
milió. En el global de la confrontació van morir-ne 58.000 i van
ser ferits uns 300.000 ferits. Per la seva banda, de vietnamites en
van morir més de tres milions; la relació va ser d’entre 40 i 50
vietnamites per cada nord-americà. I tanmateix, malgrat la letalitat
tant desproporcionada, malgrat la diferència de capacitats econòmica
i militar, Estats Units va marxar finalment amb la cua entre cames,
derrotat i humiliat, al cap d’una dècada. Aquest precedent,
traumàtic per als nord-americans, hauria d’ajudar a reflexionar
Donald Trump i fer-li replantejar la creença que pot doblegar
fàcilment l’Iran, per molts més vaixells, avions i míssils que
tingui. Li convé no repetir l’error, però encara ens convé més
a nosaltres perquè, al capdavall, al Vietnam no hi havia cap estret
d’Ormuz que amargués la vida a la resta del planeta.
Trens o autobusos?
Manel Nadal, secretari de Mobilitat de la Generalitat, diu que els autobusos no han de ser complementaris del ferrocarril sinó competir-hi. En la declaració s’hi ensuma la impotència del Govern davant el desastre de Rodalies. El cotxe de línia té un avantatge evident: el seu moviment flexible no és esclau del traçat de les vies. Crear una nova línia o modificar-ne una d’existent és molt més fàcil que construir i equipar quilòmetres de ferrocarril. Els desavantatges són clars: per igualar les places d’un tren calen força autobusos, i aquests són presoners del col·lapse circulatori alhora que contribueixen a agreujar-ho.
Pipí de rata
No hi ha enemic petit, i el pipí de les rates pot
transmetre un virus capaç de matar i sense remei conegut. Si la
infecció es declara en un creuer, ja tenim pel·lícula de por. I
com sempre, polítics sucant-hi pa amb el molt racional argument de
no t’acostis als meus ports, mentre les autoritats mundials i
estatals proven de tranquil·litzar-nos. Si aquest era l’objectiu,
podrien haver fer sortir algú diferent de Fernando Simón, a qui
tant associem amb la pandèmia de la covid.
(Article publicat a Regió7 el 7/5/2026)