Els Astèrix del català i el perill metropolità

La Catalunya central és l’Armòrica de la llengua catalana. Armòrica és la regió on Astèrix, Obèlix i companyia resisteixen la invasió dels romans en temps de Juli Cèsar. Corre l’any 50 aC i tota la Gàl·lia està ocupada, excepte el seu poblet, que posseeix un secret: la poció màgica del druida Panoràmix, capaç de dotar-los d’una força invencible. La poció que dona resistència al català a les nostres comarques no és màgica, però si particular: una combinació de geografia, demografia i història. De totes les regions de Catalunya, la central és l’única on llengua no ha reculat entre les dues darreres enquestes d’usos lingüístics. El percentatge d’us habitual s’ha mantingut i el d’ús mixt ha augmentat, en detriment del castellà sol. Unes dades molt diferents a les que presenta la regió metropolitana, el forat negre del nostre idioma. Allà, els parlants habituals no arriben al 25% i els de castellà sol freguen el 55%. I això que els nascuts a Catalunya són un 61%; la partida de naixement i la immersió lingüística no afecten la seva parla.

Quines probabilitats té la regió central de defensar la posició i no recular com estan fent les altres demarcacions catalanes? A banda de la promoció genèrica de la llengua per part de les institucions i entitats d’àmbit nacional, mantenir el nostre fet diferencial depèn entre altres factors d’evitar la contaminació procedent dels veïns del sud, i algunes xifres ens recomanen estar alerta. Entre els anys 2000 i 2024 la població catalana va créixer un 30%, però a la regió metropolitana va fer-ho un 23%. On va anar la diferència? Sobretot, a les regions de Girona, Tarragona i Penedès, amb increments superiors al 50%. A la del Penedès va fregar el 60%, i el català hi recula; en canvi la regió central, tot i ser també fronterera amb la metropolitana, va créixer el mateix que el conjunt del país. No s’hi va patir la mateixa invasió que en d’altres contrades.

Potser els metropolitans consideren Montserrat com una barrera infranquejable, a l’altre costat de la qual hi fa molt de fred, la platja és lluny, el tren és un desastre i la carretera està sempre embussada. Però el dia que el cost de l’habitatge faci impossible viure a qualsevol comarca litoral o prelitoral, l’èxode s’enfilarà per la vall del Llobregat i arribarà fins a nosaltres, disparant el preu dels pisos i accentuant la presència d’una llengua que ara mateix ja és prou rellevant, per exemple, al sector de l’«– Em posa un tallat? –Un cortado para el señor».

(Article publicat a Regió7 el 2/12/2025)

Carles III conquereix Manresa (en bus)

 El 10 de juny de 1761 Carles III va emetre un reial decret on constatava que «un dels destorbs capitals per a la felicitat pública d’aquests meus regnes és el mal estat en què es troben els seus camins per la suma dificultat i encara impossibilitat de fer-los servir en tots els temps de l’any»; per aquest motiu ordenava «que es facin sòlidament tots els camins convenients per a la utilitat comuna dels meus pobles, començant pels principals des de la Cort a les províncies», i dins aquests, els que menaven a Andalusia, Catalunya, Galícia i València.

Així va néixer la xarxa de carreteres radials, amb origen comú al quilòmetre zero de la Puerta del Sol. 264 anys després, la radialitat persisteix, com ho demostren cada dia les prioritats del ministeri corresponent, es digui de Fomento, d’Obras Públicas o de Transportes; el seu actual ministre, Oscar Puente, acaba de prometre una forta inversió per incrementar la velocitat de l’AVE Barcelona-Madrid mentre el corredor mediterrani avança a pas de tortuga coixa.

En canvi, no s’ha trobat el moment d’aprofundir en la segona part del decret, on s’estableix que «conclosos aquests [camins] es vagin executant tots els altres que assegurin la comunicació fàcil d’unes províncies amb altres i fins i tot d’uns pobles amb altres». Es veu que els camins radials encara no s’han «conclòs».

Si Espanya és radial, Manresa no podia escapar-ne de cap manera. Des d’aquell decret del segle XVIII ha estat un objectiu de tots els governs que qualsevol espanyol pugui viatjar fàcilment a la «villa y corte», i els beneficis d’aquesta directiva inapel·lable han arribat als manresans amb la futura licitació d’una línia d’autobús que els transporti a Madrid sense transbordaments; a cent per hora per autopista. Caldrà, això sí, que alguna empresa opti a explotar la concessió, que no és cap bogeria si pensem que comença a Barcelona i la parada a Manresa seria «a demanda»: si ningú no compra el bitllet, el conductor passa de llarg.

L’autobús no és el mitjà més ràpid per a llargues distàncies en temps de cels saturats d’avions i d’alta velocitat ferroviària, però el ministeri considera que una ciutat de vuitanta mil habitants, i creixent, ha de tenir un cordó umbilical directe amb l’indret on bullen les neurones que regeixen l’Estat. Ves que les seves ximpleries no se’ns encomanin com a viatge de tornada.

(Article publicat el dissabte 29/11/2025 a Regió7)