És correcte dir que «res no funciona», o seria una afirmació exagerada? El PIB no para de créixer, per exemple. Hi ha prou diners en circulació per saturar els restaurants amb sopars de Nadal des d’abans de la Puríssima. Però una cosa és el PIB total, una altra el PIB per càpita, que creix molt menys, i encara una altra la desigualtat en el repartiment. Sumem-hi allò que als Estats Units anomenen crisi d’«affordability», d’«assequibilitat» en traducció directa, i que equival a un «no hi arribo»: l’estesa sensació que la vida s’ha tornat inassequible, amb l’habitatge com a primer gran obstacle, però amb la manca de certeses sobre el futur com a motor de fons del malestar.
El descontent amb la «casta» que no soluciona els problemes va fer créixer brutalment Podemos fa una dècada, just després de la Gran Recessió, i el fàstic per la corrupció va disparar Ciudadanos el 2019. Eren propostes amb aparença de novetat i líders que presumien de «parlar clar», però el seu creixement va tenir més a veure amb les impotències alienes que amb els mèrits propis. Després el contacte amb la realitat els va desinflar.
A Catalunya, els darrers deu anys, han governat Junts, ERC i ara el PSC. Tots ells poden ser vistos com a responsables del «no hi arribo» i del «no sé on ens porten». De propina, els dos primers estaven compromesos amb una il·lusió nacionalista frustrada i se n’han tirat les culpes pel cap. Ens ha d’estranyar que el votant giri la mirada cap a la cosa nova i diferent? Sobretot si els partits de sempre no paren d’assenyalar-la tot cridant: «el llop, el llop!» Es pensen que acusant-la de xenòfoba l’allunyaran de les simpaties de la població: quin gran error. Només és segur que la privin del vot dels qui mai l’haurien votat. La xenofòbia és dins les ànimes de la gran majoria de nosaltres, emmordassada per la formació moral i per la cultura, però disposada a emergir quan pensem que van mal dades i tot ens angoixa.
(Article publicat a Regió7 l'11/12/2025)