El rei d’Espanya va televisar dimecres passat el seu missatge nadalenc a la mateixa hora en què gran part dels espanyols seien a taula per endrapar el sopar de Nochebuena. En canvi el president de la Generalitat va preferir no destorbar-nos el dinar familiar de Nadal i se’ns va aparèixer a TV3 després del concert de sant Esteve de l’Orfeó Català. Que la televisió nacional retransmeti la gran tarda de nadales al Palau de la Música és comprensible i ajustat a l’esperit d’aquestes dates; en canvi, que el cap de l’Estat i el president de Catalunya es creguin en l’obligació d’alliçonar-nos entre neules i torrons no té cap mena de sentit, excepte el de donar continuïtat a una tradició heretada.
El dictador Franco va disparar el seu primer missatge televisat el Nadal de 1969, i des de llavors fins 1974 no va faltar a la cita propagandística i paternalista. Després de la seva mort, tothom esperava el missatge de Joan Carles, acabat de coronar. I ja no va deixar de comparèixer. Si el cap de l’Estat feia discurs nadalenc, un president de la Generalitat que volia semblar un Estat també l’havia de fer, i aquest va ser el cas de Jordi Pujol, però per Cap d’Any. Ja se sap que el sistema autonòmic es regeix pel «no vamos a ser menos», de manera que tots els presidents regionals s’hi van apuntar. Calia? No. Cal el de Salvador Illa? El lloc on s’ha d’explicar és el Parlament; per la tele, des de casa, no el podem rebatre. Cal el del rei? La pregunta seria si ens cal un rei, però avui esquivarem aquesta bardissa.
Tanmateix, hi ha un missatge nadalenc que té tota la raó de ser. La de Nadal és una festa cristiana, motivada pel relat evangèlic i la tradició, i el principal líder del cristianisme és el de la seva confessió més nombrosa, la catòlica. Parlem del Sant Pare, ara mateix Robert Francis Prevost, Lleó XIV, i el missatge en qüestió és el que precedeix a la benedicció Urbi et Orbi (a la ciutat i el món) des del balcó central de la basílica vaticana. Té tot el sentit que el papa pronunciï un missatge nadalenc i que el món catòlic n’estigui pendent.
Enguany, per exemple, ha dit que «si cadascú de nosaltres, a tots els nivells, en lloc d’acusar els altres, reconegués abans que res les seves pròpies faltes i demanés perdó a Déu, i alhora es posés al lloc dels qui pateixen, fos solidari amb els més febles i oprimits, aleshores el món canviaria». Un instrucció clara per als creients. I si obviem la referència divina, una reflexió assumible pels no creients.
(Article publicat a Regió7 el 27/12/2025)