Els més veterans tenim fresca la memòria de Mafalda, la nena de sis anys protagonista de les tires còmiques de l’argentí Quino, que deixava anar frases adultes de signe progressista. En una d’aquestes tires Mafalda i la seva amiga Susanita, una nena de classe alta i baixa empatia, veuen un pobre que tremola de fred en una cantonada. El diàleg entre les dues criatures és punyent. Mafalda: «Em trenca l’ànima veure gent pobra». Susanita: «A mí també». Mafalda «Caldria donar sostre, feina, protecció i benestar a tots els pobres». Susanita: «Per a què tant? N’hi hauria prou amb amagar-los».
Xavier García Albiol ha fet el contrari. Amb el desallotjament de l’antic institut B-9 ha fet visibles els pobres que s’hi amagaven. Ho ha justificat amb la frase «no els vull a Badalona», després d’etiquetar-los com a immigrants irregulars que venen a delinquir. No ha dit «no els volem», ha dit «no els vull», en primera persona del singular. No és estrany que els crítics l’anomenin «el xèrif», però a un gran nombre de badalonins els sembla bé la seva fixació per expulsar del terme a la gent que genera incomoditat: 55,7% de vots a les darreres eleccions municipals.
Tothom és solidari en general, però a moltes persones els resulta desagradable tenir pobres a sota de casa. Volen la redistribució mundial de la riquesa i malparlen dels tecnomilionaris, però exigeixen a l’alcalde que la policia local impedeixi la «fastigosa» pràctica de furgar dins els contenidors de reciclatge. Quan va córrer la brama que una part dels desallotjats del B-9 seria acollit a la parròquia badalonina de Montserrat, desenes de veïns del barri s’hi van concentrar a la porta per impedir-ho, i ho van aconseguir. Vull creure que a aquests badalonins els trenca l’ànima saber que molts dels desallotjats han de passar la nit sota el pont de l’autopista, damunt la terra molla, amb vent i pluja, però no veuen clar que per ajudar-los sigui necessari que s’estiguin al costat mateix dels seus carrers.
Albiol és un polític de raça que domina la comunicació. Ha anat d’emissora en emissora per explicar l’argumentari que justifica el desallotjament, i fins i tot els més distants de la seva posició han de reconèixer que connecta amb els neguits de bona part no ja dels badalonins, sinó dels catalans. Són temps paradoxals, d’estadístiques triomfants que no impedeixen un gran neguit pel futur. Veiem amenaces per tot arreu i els Albiols hi ajuden, però també en són una conseqüència.
(Article publicat a Regió7 el 23/12/2025)