Hi ha massa senglars que, a més a més, es reprodueixen com mai perquè fa temps es van creuar amb porcs de granja. Molta gent no sabia quin sentiment era el correcte en cas de trobar-te’ls furgant escombraries. Havien de fer-nos gràcia, por o fàstic? Ara ja sabem que ens han de fer por, perquè la seva pesta africana pot arruïnar un sector econòmic amb milers de treballadors i deixar-nos sense passejades pel bosc. Ja tenim les coses clares, però la il·luminació ens arriba a misses dites.
Hi ha massa senglars, massa conills i massa cabirols. D’aquests darrers la Generalitat va fer-ne una reintroducció i després va haver d’incrementar els permisos de caça perquè els pagesos estaven tips i cuits de veure’ls cruspir-se els brots dels horts i les vinyes. Encara n’hi ha queixes, igual que dels conills, per les mateixes raons. La reducció numèrica d’aquestes bestioles o bestiasses requereix accions contundents. Els qui no hi estan acostumats poden trobar-ho desagradable, perquè els conills fan gràcia i els cabirols, encara més.
Els caçadors tenen un altre punt de vista. Poden apreciar la bellesa elegant d’un animal del bosc i enviar-li tanmateix una descàrrega de perdigons. És el que toca. Històricament caçar conills ha tingut la doble funció de dur a casa proteïnes animals d’alt valor nutritiu, i protegir el planter de pastanagues. Per què es pensen que els terratinents anglesos practicaven la cacera de la guineu? Doncs perquè les guineus assaltaven els galliners de les seves finques i es cruspien l’aviram.
Massa senglars, massa conills, massa cabirols. Potser massa humans al seu territori, però així és la vida: l’homo sapiens no ha arribat a ser el mamífer dominant a base de pacifisme zoològic. Som on som perquè els nostres ancestres van aprendre a construir eines per matar bèsties amb facilitat i a fer foc per cuinar-les. Ara que les criem amb pinso, les salvatges ens semblen belleses dignes de protecció. Fins que ens compliquen la vida i l’economia.
(Article publicat a Regió7 el 4/12/2025)
A Catalunya «hi ha massa porcs senglars», va dir Salvador Illa des de Mèxic. Benvingut al club de les evidències, president. No s’ofengui, però aquesta informació és de domini públic des que els animals van començar a deambular pels carrers de Barcelona. Fins llavors només la gent del món rural estava al cas de la desmesura; especialment les persones que s’havien gastat una pasta en arreglar el cotxe després de topar amb una família que travessava la carretera.
Hi ha massa senglars que, a més a més, es reprodueixen com mai perquè fa temps es van creuar amb porcs de granja. Molta gent no sabia quin sentiment era el correcte en cas de trobar-te’ls furgant escombraries. Havien de fer-nos gràcia, por o fàstic? Ara ja sabem que ens han de fer por, perquè la seva pesta africana pot arruïnar un sector econòmic amb milers de treballadors i deixar-nos sense passejades pel bosc. Ja tenim les coses clares, però la il·luminació ens arriba a misses dites.
Hi ha massa senglars, massa conills i massa cabirols. D’aquests darrers la Generalitat va fer-ne una reintroducció i després va haver d’incrementar els permisos de caça perquè els pagesos estaven tips i cuits de veure’ls cruspir-se els brots dels horts i les vinyes. Encara n’hi ha queixes, igual que dels conills, per les mateixes raons. La reducció numèrica d’aquestes bestioles o bestiasses requereix accions contundents. Els qui no hi estan acostumats poden trobar-ho desagradable, perquè els conills fan gràcia i els cabirols, encara més.
Els caçadors tenen un altre punt de vista. Poden apreciar la bellesa elegant d’un animal del bosc i enviar-li tanmateix una descàrrega de perdigons. És el que toca. Històricament caçar conills ha tingut la doble funció de dur a casa proteïnes animals d’alt valor nutritiu, i protegir el planter de pastanagues. Per què es pensen que els terratinents anglesos practicaven la cacera de la guineu? Doncs perquè les guineus assaltaven els galliners de les seves finques i es cruspien l’aviram.
Massa senglars, massa conills, massa cabirols. Potser massa humans al seu territori, però així és la vida: l’homo sapiens no ha arribat a ser el mamífer dominant a base de pacifisme zoològic. Som on som perquè els nostres ancestres van aprendre a construir eines per matar bèsties amb facilitat i a fer foc per cuinar-les. Ara que les criem amb pinso, les salvatges ens semblen belleses dignes de protecció. Fins que ens compliquen la vida i l’economia.
(Article publicat a Regió7 el 4/12/2025)