Surto a estirar les cames i pel camí veig l’estesa de barracots que constitueix una escola. Una escola de barracots (mòduls, em sembla que en diuen) a Catalunya no és cap tragèdia però és un símptoma. No és cap tragèdia perquè en aquestes aules es pot impartir un ensenyament de la mateixa qualitat que en un edifici escolar convencional; el que compta són els mestres i, per extensió, la «comunitat educativa». Però és un símptoma que no anem bé des de fa massa temps. Una escola sense edifici és impensable en un país amb un PIB per habitant de gairebé quaranta mil euros, però és normal en un que planifica malament, reacciona lentament, i no es fa valdre.
Estem al límit en massa aspectes. Els geòlegs avisen que els despreniments i esllavissades s’han multiplicat per quatre respecte als anys de la sequera; les pluges reiterades han xopat el terreny i l’han fet més tou i pesant. Però sabem que el canvi climàtic ens portarà cada cop més fenòmens extrems: sequeres persistents alternades amb intenses borrasques. Estem preparats? Ja s’ha vist que no. La plantada dels maquinistes de Renfe obliga a revisar túnels i trinxeres de Rodalies i els tècnics d’Adif troben desenes de punts perillosos, de manera que cal aturar els trens mentre s’hi treballa. Més fenòmens? L’autopista que vertebra Catalunya no resisteix cap petit accident sense embussar-se, i no cal dir la complicada reparació d’un mur, mentre el paviment es degrada a marxes forçades d’ençà la gratuïtat. Parlem de sanitat? Els professionals denuncien saturació mentre zones en regressió es queixen que els prenen serveis (i el metge de la mútua cada cop triga més a donar-te hora). Parlem de futur? Patim una taxa negativa de creixement natural de la població però donem ales als que rebutgen l’arribada d’immigrants; si els féssim cas evolucionaríem cap a una societat de jubilats. Qui ens alimentaria i cuidaria? I de l’ús social del català ja no sé si parlar-ne, perquè a la concentració metropolitana està més enllà del límit: s’estimba.
Segur que se’ls acudeixen moltes més degradacions en marxa. S’hi està posant remei? Ho he escrit fa pocs dies i ho repetiré tant com calgui: entre els qui ho fien tot a una independència que no saben com aconseguir i els que no gosen o no volen plantar cara als seus correligionaris espanyols, estem arreglats. Ja cal que sortim al carrer amb una gorra de cop.
(Article publicat a Regió7 el 3/2/2026)