Durant segles, el nombre de parròquies a la ciutat de Manresa no va parar d’augmentar. Ara, en canvi, disminueix. De la inflació al desinflament. Es perd una parròquia i no passa res; hi ha més laments pel tancament d'una botiga de barri.
Les germanes dominiques han demanat que la seva església de Valldaura, al carrer del Bruc, deixi de ser parroquial, i el bisbe ha determinat acceptar-ho i ajuntar la corresponent parròquia amb la veïna de la Mercè («els frares»). Em pregunto si es convocaran manifestacions de fidels amb pancartes de l’estil «volem la nostra parròquia!», tot argumentant els drets adquirits, o bé si els parroquians necessitats d’atenció pastoral acceptaran sense protestes caminar els tres-cents metres que separen els dos temples.
Des del naixement de Manresa a l’edat mitjana, el nombre de les seves parròquies havia anat creixent a mesura que la ciutat ho feia en població i en extensió. A la meitat del segle passat no existien les de la Sagrada Família, la Mión, el Xup o la Balconada, posem per cas, i els temples de Valldaura, la Mercè o el Poble Nou encara no en tenien la categoria.
Com que les misses eren nodrides, la demanda dels fidels impulsava l’oferta de noves parròquies. A les més cèntriques, com la Seu, el Carme o Crist Rei, els diumenges al matí les celebracions s’encadenaven una rere l’altra, des de primera hora fins la de dinar, gairebé com a la sessió contínua dels cinemes, i si feies tard a la Seu sabies que en començava una al Carme al cap de mitja hora. Ara la Seu i el Carme continuen sent parròquies diferents, però al càrrec d’un mateix mossèn, i els diumenges al matí s’hi celebra una sola missa a cada una.
La fi del nacionalcatolicisme va anar reduint l’assistència als temples, i molta gent ja només els trepitjava per motius socials: batejos, primeres comunions, casaments i funerals. Els dos primers han caigut en picat i els altres dos han anat derivant cap cerimònies laiques; la prova és que tanquen parròquies però s’amplien i modernitzen els tanatoris.
Tanmateix, hi ha esperança per a la confessió catòlica: les enquestes diuen que als més joves els torna a interessar la religió. Però també diuen que són més de dretes que les generacions anteriors, i no és obligatori que la religiositat conservadora dugui els joves a les parròquies; també els pot empènyer cap a d’altres esglésies i confessions més ajustades a l’onada reaccionària i allunyades d’aquell vers del gòspel que havíem cantat: «al tren de l’Evangeli hi ha lloc per tota la gent».
(Article publicat a Regió7 el 5/2/2016)