El flautista del Retaule torna a Manresa

Com que viure del teatre cada vegada és més difícil, al circuit professional abunden les produccions amb molt pocs actors i fins i tot els monòlegs. Però si la recompensa buscada és el plaer de l’afició, la cosa canvia: llavors pots atapeir l’escenari. Poden preguntar a Olesa i Esparreguera quantes persones apareixen a la Passió respectiva. A Manresa, el Galliner i el Kursaal han obert convocatòria d’interessats en participar a la posada en escena d’El retaule del flautista, sàtira de Jordi Teixidor contra la corrupció política i els governants ineptes estrenada el 1968 i avui encara ben vigent, amb prop d’una vintena de personatges amb nom propi al llibret, més cor i figurants fent de poble i de milícia. La iniciativa recorda la que va portar el mateix text a l’escenari de la Sala Loyola l'any 1971 (a la foto), amb un munt d’actors manresans i grans riallades del públic assistent.

(Comentari publicat a Regió7 el 12/5/2025)

Passeig sense quioscos: tragèdia manresana, o a ningú no l'importa?

Tindrem un estiu sense quioscos al Passeig de Manresa? Si no s’adjudiquessin per manca de concursants, seria una tragèdia... sentimental, però no gaire efectiva. Tocaria la fibra dels manresans que hem crescut gaudint de la seva presència fidel, quan ens acompanyaven en tantes passejades i propiciaven tantes assegudes. Passejar o seure eren opcions que en temps més magres es relacionaven amb la capacitat adquisitiva: Hi havia la terrassa del Casino que marcava distinció, les terrasses dels quioscos per a qui tenia prou monedes a la butxaca per a un refresc, les cadires de la Rosita per a la resta de la humanitat, i el donar voltes com opció gratis total. No era imaginable, de cap manera, un Passeig sense quioscos. Avui el paisatge és ben diferent: gran part de l’antic espai de la Rosita, i de la deambulació ociosa, ha estat ocupat per les taules i cadires ateses pels establiments dels edificis a banda i banda, per als quals constitueixen una extensió del seu negoci. Amb aquesta evolució històrica els quioscos han perdut una gran part del pes específic que tenien, ja que la seva absència no priva ningú de seure, consumir i passar l’estona, especialment els vespres de la canícula, quan arriba amb la fosca una mica de fresca. Però en una dimensió no tant material, per a molts manresans passar per davant del Quimet, el del Mig o el Canaletes, tancats, provoca una certa fiblada al cor. Un enyor, confessem-ho, que és l’enyor de quan érem més joves.

(Article publicat a Regió7 el 12/5/2026)