No content amb haver arruïnat el futur de Sumar i afeblit la coalició de govern, Íñigo Errejón alimenta de rebot el masclisme sociològic amb el seu comunicat de suposades explicacions.
En resum ve a dir: jo soc masclista perquè el món és masclista, perquè el país és masclista, perquè el normal en un home és ser masclista, i no he sigut prou fort per no ser-ne.
La idea que tots els homes són estructuralment i inevitablement masclistes és assumida amb entusiasme per sectors bel·ligerants del feminisme, per als quals els abusadors només en són la part visible. No han trigat a fer pública aquesta interpretació.
Però quan s'acusa tots els homes de ser uns malànimes, uns violadors en potència, culpables pel simple fet de pertànyer al seu gènere, ningú no s'ha d'estranyar que la reacció no sigui una assumpció col·lectiva de culpa, seguida d'actes penitencials, sinó una actitud de rebuig, de sentir-se víctimes d'una mena de croada antimasculina.
Davant el que considera una agressió, el grup actua a la defensiva, tancant files contra el feminisme. Qui millor abandera aquesta reacció d'afirmació masculina és l'extrema dreta. Vet aquí el que pot haver aconseguit Errejón amb el seu doble error: el de comportar-se com un agressor masclista i el d'exculpar-se escampant la culpa a tots els mascles de l'espècie.