Ens agrada que hi hagi reis, per molt que presumim de republicans. És una tradició arrelada que forma part de la memòria històrica que ens han explicat (la memòria històrica sempre és explicada; els qui la recuperen malden per narrar la que altres han amagat). Una història de reis, batalles, conquestes, imperis, passats gloriosos, peixos amb les quatre barres a les escates, Jaume I conquerint València i Mallorca i Pere III concedint la Séquia a Manresa.
A l’expresident d’Estats Units Jimmy Carter li organitzen un funeral d’Estat amb sis dies de cerimònies, res a envejar al comiat d’Elisabet II al Regne Unit. Com si hagués estat el rei dels estatunidencs, un monarca elegit per sufragi universal. La diferència amb les corones hereditàries és que els ciutadans no tenen excusa quan els surt rave. Però llavors el poden canviar.
Ens agraden els reis sempre que siguin perfectes. Quan acumulen espifiades, els girem l’esquena i la institució corre perill: li ho poden preguntar a un tal Joan Carles. Els d’Orient ho són, de perfectes, per definició. Són sants i son màgics: què més vols?
A banda d’aquests personatges tant especials, l’habitual és que les nacions prefereixin veure en el rei algú «dels nostres». Els procedents de l’estranger, que han estat molts a la història d’Europa, corren el perill de ser rebutjats si no s’integren o ho fan veure. Jordi V del Regne Unit era net de la reina Victòria i del seu consort, un príncep alemany del qual va heretar el cognom; el 1917 va canviar-lo pel de Windsor, per l’històric castell i residència reial del mateix nom. No convenia recordar les arrels germàniques en plena Primera Guerra Mundial.
La monarquia espanyola obté força menys acceptació a Catalunya que a Espanya, i no costa gaire d’endevinar que la causa és justament la seva espanyolitat. El baix moment de l’independentisme no ens ha d’enganyar: el sentiment nacional català és fort. Potser acceptaria un rei propi si fos perfecte, decoratiu i catalaníssim, però les butllofes pel discurs del 3 d’Octubre encara couen.