(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Somniar és de franc, però que es facin realitat només és segur al país imaginari d’Over the rainbow que cantava la Dorothy. El febrer de 1982 la Direcció General de Transports de la Generalitat era a punt de finalitzar un estudi d’alternatives per recuperar el carrilet Manresa-Berga, amb la idea que en el futur es perllongués fins Puigcerdà. Si la carretera podia foradar la serra del Moixeró, per què no el tren? El punt de partida era la via de mercaderies que ja funcionava entre Manresa i Sallent. Però el Govern va desar el tren de Berga al calaix de les idees oblidades, i fins i tot el transport de la potassa de Sallent es va desactivar per canvis en el funcionament de les mines. La reivindicació social de la infraestructura reapareix de tant en tant, però ara mateix els projectes oficials es limiten a habilitar per al servei de viatgers els pocs quilòmetres de via dorment fins a Santpedor. Fins a Sallent i més enllà ja és cosa de la Dorothy.
Un altre tren que fa companyia a l’home de llauna, l’espantall i el lleó covard al país d’Oz, és l’Eix Transversal Ferroviari que uniria Lleida amb Girona en alta velocitat passant per Igualada, Manresa i Vic. El conseller de Territori, Manel Nadal, no descarta reactivar el somni, formulat pel seu germà Joaquim quan ocupava el mateix càrrec fa dues dècades, i que va posar en marxa molts debats però cap excavadora. Era un projecte ambiciós ja que, a causa de l’orografia, túnels i viaductes serien els grans protagonistes, i això significava molts diners. Llavors ja es veia que escapava a les capacitats de la Generalitat, i encara més a partir de la Gran Recessió i les seves retallades. Tanmateix, Foment del Treball l’ha inclòs a la llista de cent projectes prioritaris a desencallar, d’acord amb el principi «per demanar que no quedi» que governa les relacions entre la societat civil i l’Administració.
Un projecte d’aquesta magnitud s’ha d’actualitzar per treure-li dues dècades de pols, i potser quan es faci tornarà un debat d’aquell moment: el ramal de connexió amb l’AVE a Martorell ha de sortir de Manresa o d’Igualada? S’havia triat l’opció igualadina, i l’Anoia, que només té el carrilet, va rebre la notícia amb alegria. En canvi els manresans haurien de fer volta o continuar patint la tortura de Rodalies. Si la reactivació anés de veres, Manresa podria aprofitar-ho per reclamar una alta velocitat sense giragonses. Somniar, ja ho hem dit, és de franc.