(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)
Quan vaig començar els estudis de Periodisme a l’Autònoma, únic campus que els oferia, encara no funcionaven les PAU que aquests dies treuen la son a tants batxillers. Però com que hi havia un miler d’aspirants per a les cinc-centes places de primer curs, la facultat va organitzar el seu propi examen de sedàs. Calia respondre un qüestionari de cultura general i coneixement de l’actualitat, per saber si eres un marcià o una persona documentada, i analitzar un text del filòsof Julián Marías sobre el bilingüisme de Catalunya. Semblava una resposta improvisada al desbordament, però tenia la seva coherència, ja que avaluava requisits fonamentals d’aquesta professió: base cultural, estar al dia i la capacitat d’entendre un text i reflexionar-hi. Avui és possible matricular-se a Ciències de la Comunicació amb una mancança notable d’aquestes condicions si el domini del conjunt de matèries ajuda a passar la nota de tall. Potser ens hauríem de preguntar si no és més bon sistema que cada facultat reguli el seu accés amb proves específiques.
Els mil aspirants i les cinc-centes places d’aquell any van ser l’inici d’un boom dels estudis de periodisme. Es van crear quatre grups de cent vint-i-cinc alumnes, que eren una barbaritat, però la majoria de dies només anava a classe entre una tercera i una quarta part. Tots ens preguntàvem: quan acabem, hi haurà feina per a tanta gent? L’any a sobre els nous alumnes ja eren mil. Una barbaritat. Acabaríem tots de manobres amb llicenciatura; ara diríem de riders. No comptàvem que els mitjans i els gabinets de comunicació es multiplicarien amb més intensitat que els famosos pans i peixos evangèlics, ni tampoc que la carrera no seria un requisit indispensable per exercir. A diferència de metges, advocats o arquitectes, no cal estar titulat ni col·legiat a perquè et contractin en una redacció o et comprin un treball free-lance. Igual com es pot dirigir una empresa sense un màster en ADE o ser un notable creador plàstic sense haver passat per Belles Arts. Un cop dit això, convé afegir que uns bons fonaments teòrics i tècnics ajuden a fer-ho bé.
Atenció, joves de les PAU: heu de saber que accedir a una carrera no us garanteix el dret a exercir-la quan acabeu. Si demà no hi ha prou demanda de la vostra especialitat per tants graduats com sortireu a oferir-vos, us podeu trobar havent malgastat uns anys preciosos. I amb els diners de tots, si aneu a la pública.