(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Mai i Cel podria sobreviure a Dagoll Dagom, i aquesta seria una bona notícia. Es veu que hi ha qui vol adquirir la producció: drets, vestuari, utillatge, i el famós vaixell. Diumenge es va acomiadar del teatre Victòria de Barcelona la tercera reposició de l’obra d’Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala sobre la peça teatral del mateix títol d’Àngel Guimerà. Ha estat en cartell una temporada sencera, de setembre a juliol, i per la reacció del públic hauria pogut continuar. Aquest és el tema: podem concebre que Mar i Cel es converteixi en una presència permanent, o al menys recurrent, a la programació teatral catalana? Per què no?
Catalunya no és Gran Bretanya i Barcelona no és Londres, però alguna inspiració podem trobar en el fet que l’obra teatral La Ratera (The Mousetrap), d’Agatha Christie, s’estigui representant ininterrompudament a la capital anglesa des de 1952, malgrat que la majoria dels espectadors ja saben qui és l’assassí. En musicals, Les Miserables es va estrenar al West End el 1985 i, a banda de la covid, només va estar en pausa uns mesos del 2019 per renovació del teatre, durant els quals se’n va fer una versió de concert en una altra sala. Un altre veterà, The Phantom of the Opera, va fer la primera representació el 1986 i continua en cartell. És cert que aquests grans musicals atrauen tant el públic nacional com el turístic, mentre que Mar i Cel és menys «exportable», però el fet que hagi continuat omplint d’espectadors el barceloní teatre Victòria gairebé quaranta any després de la seva estrena demostra la capacitat de satisfer el públic de diferents generacions, com fan els millors artistes i les obres immortals.
Els Pastorets es representen cada any per les festes de Nadal a un gran nombre de pobles i ciutats, mentre que quan s’apropa la Setmana Santa és temps que alcin el teló les diferents versions de la Passió. Durant moltes dècades la proximitat de Tots Sants implicava que força teatres posaven en escena el Don Juan Tenorio de Zorrilla, pel factor d’ultratomba del seu desenllaç al cementiri. Per què no es podria convertir en una tradició anar periòdicament a veure Mar i Cel, atès que tot el país sabria cantar les tornades de l’Himne dels pirates i el Perquè he plorat? Tant de bo els qui comprin la producció, si l’operació es consuma, tinguin voluntat d’explotar-ne les potencialitats. Catalunya necessita incorporar tradicions alhora noves i d’arrel que l’ajudin a vertebrar-se com a comunitat.