(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Als que governen no se’ls pot deixar sols, perquè si bades es desvien dels compromisos i quan t’hi fixes ja són una hora lluny. No és per mala idea (bé, de vegades potser sí) sinó perquè les coses de l’administració són complicades, allò urgent segresta allò important, el que havien de ser turons suaus es revelen muntanyes abruptes, els aliats en qui confiaves et deixen plantat i les condicions de l’entorn tenen la mala costum de modificar-se de la pitjor manera: quan no és una crisi del deute és un austericidi europeu amb homes de negre o un trabucament global de les referències legislatives, sense comptar amb la capacitat dels tribunals de deixar-nos amb la boca oberta. A tot això se li ha d’afegir que el despatx del que governa té cua de gent que espera influir-lo per escombrar a favor seu, sigui per petició raonada, per recordatori de favors deguts o per pures amenaces de sonoritat mafiosa. Per tant, que les expectatives inicials i el camí realment caminat es vagin separant en un angle cada cop més obert és del tot comprensible. I com que existeix aquesta tendència, és del tot necessari que existeixin persones com en Víctor Feliu Ferrer, que ens va deixar dimarts als 75 anys i ha estat acomiadat amb la valoració unànime de l’abast i la transcendència de la seva tasca continuada i infatigable al servei del moviment veïnal de Manresa, ja fa cinc dècades, i del col·lectiu dels jubilats i pensionistes, quan s’hi va incorporar. Fa cinc dècades moria Franco, la democràcia començava a treure el nas amb timidesa, alguns ajuntaments encara de l’antic règim paraven les orelles als canvis del vent, i els barris bullien per la perspectiva que els nous temps servissin per resoldre tants problemes i cobrir tants dèficits pendents en urbanisme, equipaments, zones verdes... Va ser un esclat que al cap de pocs anys es va haver de barallar amb els alcaldes i regidors sorgits de les eleccions municipals i que, en una bona part, eren «dels seus». Potser sí, però la gent com en Víctor sempre ho van tenir clar: fossin dels que fossin, no els en deixarien passar ni una. Quan les coses no rutllen n’hi ha que rondinen i n’hi ha que busquen colla per mobilitzar-se i canviar-ho: ell era d’aquests.