(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Passat l’estiu començaran les obres per dignificar l’estació d’autobusos de Manresa. És just i necessari, és el deure i és l’obligació de la Generalitat, com administració titular, que l’equipament deixi de fer entre por i fàstic. El passadís principal, amb la seva volta translúcida coberta de la més diversa porqueria (amb preferència per als excrements de colom), posa els pels de punta. Les estacions de tren o d’autobús, o fins i tot els aeroports, com a llocs de pas on coincideixen per temps variable gent sense cap ganes de conèixer-se, ja tenen prou feina com escenaris de la solitud sentida per afegir-hi un decorat tristoi, fosc, desendreçat, decadent, espatllat, de portes i taquilles tancades i vàters sospitosos. (El dels vàters és un problema universal, i la millor solució que s’ha trobat fins ara és fer-los de pagament). Per tant, tres visques al proper inici de les obres de millora, i a veure fins on arriben els quatre-cents mil euros pressupostats: si per a tot el que cal o només per a una passada de baieta i alguna cosa més. Però, un cop complimentada la mostra de satisfacció, deixin-me dir també que Manresa, com a ciutat amb vocació de plató cinematogràfic, perd una gran oportunitat de millorar la seva oferta de localitzacions espaterrants a les productores. Quines fantàstiques seqüències de pel·lícules de por es podrien rodar sota la volta cagada! Només cal fer coincidir unes quantes realitats que, de fet, ja coincideixen moltes hores. Fluorescents asmàtics que emeten les últimes pampallugues abans d’apagar-se, portes batents que no baten en cap sentit, suros plens d’avisos clavats amb xinxetes, panells informatius que no informen de res des de fa anys, persianes abaixades a les finestretes... El bar, l’espai acollidor i ben atès, tanca la porta a l’hora assenyalada i la família protagonista es queda als bancs solitaris del vestíbul esperant l’autobús que no arriba, i de sobte s’escolten remors amenaçadores que provenen de l’exterior. Un exèrcit de zombis? Una banda d’assassins psicopàtics? Un grup de missioners digitals que han saltat al món real i evangelitzen a cops de cançó de missa jove, amb guitarres i panderetes? Quanta estona resistiran les portes batents que no baten, excepte la que miren de bloquejar amb les papereres? Ja tenen el plantejament; la resta és feina dels guionistes. Si a l’escena final els salva la consellera Paneque, potser la producció serà subvencionada.