El barri ric de Manresa és a Sant Fruitós?

¿El barri dels pobres de Manresa és a Manresa i el dels rics a Sant Fruitós? L’agosarada proposta del regidor Joan Vila d’incorporar Pineda de Bages al terme municipal manresà enfoca una realitat sobre la que tothom passa de puntetes per no encetar pells sensibles, com la que ha demostrat tenir l’alcalde santfruitosenc Joan Carles Batanés en comparar Vila amb Vladímir Putin (per la invasió d’Ucraïna). Tots tranquils: només si els veïns de Pineda pensessin que hi sortirien guanyant, i fessin molta pressió, seria imaginable el canvi de municipi, però en dècades d’existència no s’hi ha detectat cap moviment en aquesta direcció.

Anem a veure les xifres. Segons l’atles de la renda que ha fet públic l’institut espanyol d’estadística, el 2023 les quatre seccions censals del Barri Antic de Manresa (l’antic clos murallat) tenien una renda anual neta per càpita entorn els dotze mil euros de mitjana, mentre que la part més vella de les Escodines es quedava en 10.525. En canvi, a la secció censal que reuneix les cases i parcel·les de Pineda de Bages la xifra s’enfilava fins els 34.281. El triple que l’àrea més pobra de Manresa. Si el miler d’habitants de Pineda s’incorporessin al padró manresà, la seva elevada renda es dissoldria en la massa dels actuals vuitanta mil empadronats. La mitjana de la ciutat s’incrementaria una mica més de quatre-cents euros; en percentatge, un 0,5%. No és rés de l’altre món, però ajudaria a compensar l’efecte estadístic de tenir dins de la ciutat tots els pobres però només una part dels rics. Quan al PIB per càpita, l’afectaria poc, ja que Pineda té escassa activitat econòmica.

Potser el que convé a Manresa, més que especular amb annexions improbables, és no tenir tants pobres al seu terme, i això té dues solucions: que els pobres deixin de ser-ho, un objectiu revolucionari que escapa a les eines dels ajuntaments, o expulsar els situats al capdavall de l’escala, i aquesta pot ser la conseqüència no buscada d’una rehabilitació valenta, radical, total, del nucli antic, que n’elimini el semi-barraquisme. S’ha constatat sovint que millores urbanístiques en barris degradats condueixen a la gentrificació: el desplaçament de les classes populars. És possible que una rehabilitació a fons disparés els preus dels habitatges, que al seu torn provocaria un relleu en la tipologia dels veïns. Però fer-ho amb aquesta intenció seria una perfídia inacceptable, oi?

Què diu que ha trencat, Junts?

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Sánchez pot dir que té excusa. L’oficialitat del català a Europa està en mans d’altres governs de la Unió, molts d’ells conservadors i sensibles a les pressions en contra de Feijóo i Abascal. La llei de l’amnistia ha estat aprovada per les Corts però la seva aplicació no depèn de la Moncloa sinó del Tribunal Suprem, si més no fins que arribi al Tribunal Constitucional (on hi ha moviments perquè la dreta en recuperi el control). I el traspàs de competències en immigració a la Generalitat topa amb l’obstacle de Podemos, que ha decidit oposar-hi una barricada per tacticisme. Per tant, en aquestes tres qüestions acordades amb Junts, el PSOE pot defensar la manca de resultats satisfactoris amb l’argument de «fem el que podem però no depèn només de nosaltres». En altres, no, però d’aquests el puigdemontisme n’ha fet bandera.

La direcció de Junts sabia que Sánchez no podia garantir allò que depenia de tercers parts, i tanmateix van pactar com si ho ignoressin. En aquell moment van decidir que convenia investir Sánchez i donar-li oxigen, i van adaptar la reflexió a la decisió. Si ara es decanten per retirar-li el suport parlamentari és també per una decisió a la que s’adapta la corresponent reflexió. Els polítics bregats saben com utilitzar els mateixos elements perquè un argumentari justifiqui resolucions contradictòries. Fins i tot són hàbils per escenificar com una gran novetat allò que té molt de continuïtat: recordem que en aquests dos anys de legislatura no s’han aprovat pressupostos perquè Junts s’hi ha posat d’esquena. Però malgrat que no es pot trencar de veritat allò que no està realment sencer, la notícia provoca una sacsejada i projecta una imatge de gran feblesa del president espanyol.

A Madrid fan bullir l’olla de l’avançament electoral, malgrat el manual de resistència monclovita, i Puigdemont no vol arribar-hi del bracet d’un Sánchez malferit. El 1995 Jordi Pujol va trencar el pacte de legislatura amb el PSOE perquè la carbonització de Felipe González no el perjudiqués a les eleccions de 1996. Les va guanyar José María Aznar sense majoria absoluta i tot seguit va signar els pactes del Majestic amb CiU. Però en aquell moment no hi havia un Vox a l’escenari, amb altes probabilitats de ser determinant.

Per la igualtat de gènere, cremem tots els cotxes!

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La ZBE (Zona de Baixes Emissions) projectada a Manresa contribuirà a la lluita contra les desigualtats de gènere. Com s’explica? Doncs pel fet que els homes es desplacen més en cotxe i les dones van més sovint a peu o en autobús; per tant, posar obstacles a la circulació d’automòbils promou la igualació ambulatòria. Aquest és el raonament que s’explica a la pàgina 78 del Pla Tècnic de la ZBE, a exposició pública, i que ha recollit aquest diari.

«La reducció de la circulació de determinats vehicles», diu el document, «pot impactar positivament en la reducció de desigualtats de gènere en l’ús de l’espai públic, que pot esdevenir més amable amb les necessitats i usos de la vida quotidiana al llarg del cicle vital». L’automòbil és masclista: tots a peu o en autobús! M’hi hauré de fixar les properes vegades que utilitzi el transport públic urbà: hi ha realment més senyores que senyors en el passatge? Les que ocupen el doble d’espai amb el carro d’anar a comprar, les he de comptar dues vegades? Les dels cotxets de nadó valen per tres? Per què quasi no veig homes defensant un cotxet de nadó al bus que passa pel meu barri? Perquè la majoria de mares amb cotxet es tapen els cabells? Els adolescents que van i venen dels instituts, compten? Preguntes, preguntes, preguntes.

Més preguntes: la ZBE afecta els patinets elèctrics? M’imagino que no, però en aquest cas la pacificació de l’espai públic es queda clarament a mitges. Amb aquests artefactes avançant a tota metxa per les voreres i les places difícilment es podrà parlar de d’un espai públic «més amable amb les necessitats i els usos de la vida quotidiana al llarg del cicle vital», especialment a la part final d’aquest cicle, quan les persones grans se sobresalten en ser afaitades per un patinador desbocat. Als usuaris de bastons i taca-taca que surten a passejar els migdies assolellats els preocupa més la invasió de patinets i bicicletes que l’altre gran avantatge de la ZBE segons el Pla Tècnic: «un impacte positiu específic en la salut sexual i reproductiva». A bona hora!

Que l’aire net faciliti un sexe més saludable és un detall que interessa als que més el practiquen, però aniria bé una precisió: que sigui saludable vol dir que es «funciona» millor? O ens estan dient que passejar en lloc de conduir facilita les oportunitats? Al capdavall, hi ha qui s’ha comprat un gos perquè li han dit que ajuda a lligar quan se’l treu al parc.

Ja tornem a marejar el rellotge (amb el canvi d'hora)

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Aquest cap de setmana, canvi d’hora. Quina mandra. Quin embolic, tot plegat.

S’han adonat que quan el sol surt a La Corunya, a Varsòvia fa dues hores que s’ha fet de dia? I quan es pon a la capital polonesa, encara falten dues hores perquè els gallecs el vegin enfonsar-se l’astre rei a les aigües de a l’Atlàntic. Però malgrat aquesta notable discrepància, els rellotges oficials indiquen el mateix a totes dues poblacions, situades en extrems contraris del grup horari de l’Europa central.

Volen una altra anomalia? La de París i Londres. Les batallades del Big Ben sempre canten una hora menys que els campanars de la capital francesa, però en els rellotges solars la distància entre les dues ciutats és de només deu minuts.

Per quina raó el temps oficial separa allò que el sol ajunta, i viceversa? Hi ha una llarga història al darrera que no ve al cas explicar aquí; el cert és que ens ha portat a aquesta estranya situació.

A Girona la llum del matí arriba tres quarts d’hora abans que a Vigo, però un munt de centres de treball a totes dues poblacions es posen en marxa a les vuit en punt. Molts dies d’hivern, quan els treballadors gironins surten de casa seva en direcció a la feina, els carrers ja són il·luminats per la primera claror del cel, mentre que els seus equivalents gallecs s’han de refiar de la llum dels fanals.

Certament, per a les relacions comercials és molt útil saber que la resta no ja de l’Estat, sinó de la major part de la Unió Europea, funciona en sincronia cronomètrica. Si quedes per trucar a les onze no cal que preguntis si són les onze teves o les seves. És un argument important a favor de no fragmentar l’actual fus europeu central, al que pertany Catalunya, una idea que ha circulat darrerament aprofitant que Pedro Sánchez, per distreure el personal, ha tret a passejar el putxinel·li de suprimir el canvi d’hora estiu/hivern.

El problema no és que el cel faci el trànsit per l’alba i l’aurora tres quarts d’hora abans en un extrem de la península Ibèrica que en l’altre. El problema, si de cas, és que vulguem fer les coses al mateix temps a tots dos extrems. Enlloc de la Bíblia, ni de l’Estatut, no diu que ens haguem de llevar a les set, obrir les escoles a les nou, dinar a la una i anar a dormir a les onze. ¿Oi que podríem organitzar les nostres jornades a partir de l’ascens i la davallada del disc solar, i ajustar els horaris de cada indret a la realitat de la vida, en lloc de fer-ho al revés?

Deu ser més fàcil de dir que de fer.

Britànics en remull

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Més de sis milions de propietats d’Anglaterra estan actualment en risc d’inundació i s’estima que a mitjan segle el nombre haurà augmentat fins als vuit milions, si no es fa alguna cosa per prevenir les conseqüències del canvi climàtic en el comportament de les precipitacions, els rius i els mars. Aquesta alarma no procedeix de cap organització ecologista sinó de la més important companyia asseguradora del Regne Unit, Aviva, i del seu director executiu d’assegurances generals, Jason Storah, a través d’un contundent informe de què s’ha fet ressò el diari The Guardian. L’interès de la companyia és evident: si augmenta la freqüència de les inundacions també ho farà el de les indemnitzacions per l’afectació dels béns assegurats, fet que conduirà a un augment global de tarifes i/o a la negativa a assegurar els immobles amb més risc de ser afectats per les aigües. De fet, l’Ajuntament de la ciutat de Tenbury Wells s’ha trobat que cap companyia no vol subscriure l’assegurança dels principals edificis municipals: la casa de la vila, el cinema i el pavelló poliesportiu, perquè les inundacions no són només habituals sinó cada cop més sovintejades. Algunes propietats particulars, com negocis en planta baixa, topen amb la mateixa negativa. Per al conjunt del país, Storah creu que les administracions no poden esperar més a agafar el bou d’aquesta amenaça per les banyes. El problema és que el ritme al que creixen la freqüència i la gravetat de les inundacions crea dubtes sobre l’eficàcia de multiplicar les mesures preventives habituals, com barreres i canalitzacions, i obliga a plantejar si determinades àrees s’han de donar per perdudes i els seus habitants han de buscar un altre lloc on viure –si no és que les properes dècades reverteix el canvi climàtic, però no en fa la cara. Ves per on, l’orgullosa Anglaterra, la Britània que governa les onades segons la cançó, té una versió ampliada del problema de les Terres de l’Ebre on les borrasques de tardor revelen la barbaritat d’haver construït gairebé (o directament) a la llera dels torrents. També aquí ja es comença a parlar que algunes cases hauran de ser abandonades, però els propietaris diran: dona-me’n una altra vora el mar i un feix de bitllets per a la mudança. Als comtats anglesos inundables replicarien el mateix. No és res que no hagi passat abans: veure finalment les coses clares condueix a la gran pregunta de «quan costa i qui ho paga».

Tothom guanya a la batalla del Congost

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

L’1 d’octubre del 2017, mentre la policia atonyinava votants del referèndum, al Camp Nou es vivien moments tensos. ¿S’havia de jugar el partit contra Las Palmas o s’havia de suspendre per protestar contra la repressió? Amb el temps s’ha divulgat que la junta del Barça va decidir no jugar-lo, però els futbolistes eren d’un altre parer i van torçar el braç dels directius. Es va disputar, però a porta tancada. Com el de dimecres al Congost entre el Baxi i el Hapoel Jerusalem.

Els components de la junta blaugrana pensaven en termes de valors nacionals, alguns, i de reputació personal, alguns altres. Aquests darrers tenien por que els escopissin pel carrer si el «més que un club» es desentenia dels fets gravíssims que estaven succeint a tot el país. No a l’altre extrem de la Mediterrània, a la vella terra dels cananeus, els filisteus, els jueus i els palestins, sinó a la mateixa ciutat que dona nom a l’entitat.

Però entre els jugadors, malgrat les excepcions, va dominar una altra consideració: la dels punts que es podrien perdre entre el partit, que es donaria per perdut, i la sanció que imposés la Lliga. Una amenaça per a les aspiracions de guanyar la competició, amb uns considerables efectes econòmics per a les seves butxaques. Aquella temporada el Barça va ser campió a catorze punts del segon classificat, més dels que haurien perdut per les sancions, però això no es podia preveure en aquella setena jornada. Hagués fet el Barça la mateixa bona campanya amb el plom a les ales de la derrota i la sanció?

Els pro-palestins volien que dimecres passat no es jugués el Baxi-Hapoel al Congost, però el president del Bàsquet Manresa ho ha explicat ras i curt: fer-los cas comportava multa i expulsió de la competició «no només un any, sinó diversos». Una factura tremenda, que es continuaria pagant quan ja poca gent recordés la justícia de la causa solidària que la va motivar.

Una manera de suspendre el partit sense dany per al club hauria estat, potser, permetre que els manifestants ocupessin les instal·lacions i fins i tot la pista, per tal que la prefectura dels Mossos ordenés la suspensió per motius de seguretat. Però la incertesa sobre quines altres conseqüències hauria tingut aquesta estratègia agosarada seria raó suficient perquè els responsables de l’ordre públic no en volguessin ni sentir a parlar.

Al final, victòria esportiva de l’equip i victòria moral proclamada pels activistes. Tots contents, i cap a casa.

Jason Bourne al carrer Sobrerroca

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Em creia que aquestes coses només passaven a les pel·lícules tipus Jason Bourne: El protagonista, un agent secret d’altes prestacions físiques i mentals, alhora que immune a les bales (però no a l’amor), obre la taquilla d’una estació de ferrocarril i n’extreu una bossa dins la qual hi ha un munt de diners i mitja dotzena de passaports diferents que corresponen a tantes altres identitats, totes elles falses, naturalment. I d’aquesta manera passa fronteres amb la més gran facilitat, encara que la CIA, el KGB, l’MI6 i el CNI hagin mobilitzat tots els seus efectius per capturar-lo. Divertides exageracions de novel·listes d’espionatge i guionistes de Hollywood.

Doncs vet aquí que la vida real s’ha apropat a la fantasia cinematogràfica al barri antic de Manresa. Potser ja han llegit que la policia espanyola, en una operació «d’estrangeria», va detenir un home que un cop investigat va resultar que feia servir cinc identitats diferents. I no era, que sapiguem, membre dels serveis secrets de Rabat. Per incrementar la semblança pel·liculera, resulta que l’home ja havia estat expulsat del territori espanyol i hi havia tornat a entrar, com en Bourne quan se salta els controls fronterers fent veure que és un altre diferent d’aquell que busquen, el qual, de fet, tampoc no és ell. Complicat? Doncs si ho filmen amb una càmera que no para de moure’s en pot sortir tota una saga.

El que es movia al carrer Sobrerroca era un munt de policies de diferents cossos i de gent que mostrava la seva sorpresa a un periodista que té el despatx a prop. També es movia el detingut, que segons el relat oficial va fer una cosa ben estranya: quan va veure la policia inspeccionant un negoci, en lloc de marxar discretament cap a un altre costat, es va afegir a la colla que increpava als agents. Si tens cinc identitats i t’acabes de saltar una expulsió, no has de fer aquestes coses. No sé si aquest personatge mereix admiració per la seva valentia o commiseració per la insuficiència de les seves llums.

Diuen que aviat els ports i aeroports, que són la via legal per on entra la immigració il·legal, tindran uns controls infal·libles que faran més difícil això de tornar a entrar d’estranquis, perquè es basaran en les faccions del rostre. Un sistema com aquest hauria complicat el retorn a la península del nostre protagonista, i també els desplaçaments intercontinentals de Jason Bourne, que fa la mateixa cara a tots els seus passaports falsos.

Vergonya, diputats, vergonya!

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La crònica política s’assembla cada cop més a una mala pel·lícula d’acció plena de trets, emboscades i «ara ve quan el maten» als que no se’ls hi veu el sentit. Pur entreteniment, com si no estiguéssim parlant del futur del país.

Se celebren votacions parlamentàries i la notícia és quantes n’ha guanyat o perdut el govern. Queda per a un altre dia, o mai, la reflexió sobre la matèria votada.

S’ha celebrat al Parlament de Catalunya el debat de política general i ha cridat l’atenció que el govern no hagi aconseguit fer aprovar una resolució sobre un «acord de país» per l’habitatge. La derrota vol dir que no tindrem pressupostos? La presidència d’Illa està amenaçada? És un toc d’atenció de les crosses de l’executiu, que li diuen: et puc fer caure quan vulgui?

Així es focalitzen moltes de les anàlisis quan, el realitat, haurien d’il·luminar un fenomen escandalós: el Parlament de Catalunya és incapaç d’arribar a un acord de base per encarar la qüestió de l’accés de tothom a l’habitatge, cada cop més difícil per la cursa desenfrenada dels preus.

La cambra catalana, on estan representats els grans partits polítics, els que governen, han governat o volen governar, ha llançat un missatge d’indiferència davant el problema que els catalans consideren avui com el més important.

Els analistes atribueixen aquest escàndol a la fragmentació parlamentària. Potser m’acusaran de populista, però la fragmentació s’esvaeix quan els diputats s’ajusten els sous i les dietes, posem per cas. Apareix, en canvi, quan es parla d’allò que afecta el present i el futur dels vuit milions. Llavors, massa sovint, s’imposa el tacticisme que pensa en fotre l’altre partit o ajudar-lo perquè m’ajudi. Com si la vida fora de les parets de la Ciutadella no tingués cap rellevància.

Potser hi hauria motius per qüestionar el sistema electoral que porta a la fragmentació, però la Constitució dicta que ha de ser proporcional. El marge de maniobra és escàs, tot i que no seria impossible reforçar l’estabilitat amb algunes modificacions. Tanmateix, els canvis seran sempre bloquejats pels que hi sortirien perdent. Per això encara no s’ha redactat la llei electoral que exigeix l’Estatut i funcionem amb els mateixos escons per províncies del 1979 i la normativa espanyola.

Però res de tot això no justifica que el Parlament del 2025 sigui incapaç de posar-se d’acord per encarar el drama de l’habitatge. Vergonya, cavallers, vergonya, els diria el rei en Jaume.

L'Operació Guimerà encareix el bus

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

He somniat que l’Ajuntament de Manresa anunciava una millora en un servei públic essencial, que alhora representava una notable rebaixa del seu cost. Per exemple: aplicar un seguit canvis a la xarxa d’autobusos que els fessin més ràpids, eficaços i pròxims a l’usuari, i que al mateix temps reduïssin la factura que en paguem a mitges els viatgers i les arques municipals.

Però era un somni. El que passarà aviat a Manresa és ben diferent. S’ha anunciat que les modificacions de diversos itineraris faran que el cost anual del servei augmenti 178.000 euros. Poden sumar aquesta quantitat a la factura global de l’Operació Guimerà, perquè l’ambiciosa reforma del carrer comercial és la causa principal dels canvis i del sobrepreu. Amb la posada en marxa de l’illa de vianants, les línies del bus que passaven per allà faran una volta que incrementa el seu quilometratge total i, per tant, la durada del trajecte. I més quilòmetres recorreguts significa més diners a pagar pel mantenir el servei en funcionament.

Els diners que costarà són molts o són pocs? Si els serveix d’alguna cosa, els direm que no arriben a dos euros i mig per manresà i any. Com a usuari intermitent de la flota, vull agrair un cop més la solidaritat involuntària de la majoria de manresans que no la fan servir mai, però que amb els seus impostos rebaixen sensiblement els cèntims que pago per cada trajecte. Dic cèntims perquè la targeta de deu validacions no arriba als deu euros. En nom propi i de tots els companys de viatge, moltes gràcies.

El bus urbà és tot un món, i recomanaria als governants de la ciutat que en fessin una exploració vivencial. Com que la majoria de regidors són poc coneguts del gran públic, ningú no s’hi fixaria si dediquessin unes hores setmanals a experimentar com funcionen les diferents línies en les diferents hores del dia; si n’hi ha on els viatgers s’atapeeixen com sardines en una llauna i altres on els escassos ocupants cabrien en un taxi, però no es toquen per por a la reacció dels veïns que no hi pugen. També s’adonarien de si és fàcil o difícil aguantar-s’hi dret als revolts, de com un carro d’anar a comprar és capaç de provocar el caos, o de qui s’apodera sistemàticament dels seients reservats.

«Autobussegin», senyores i senyors del govern local. Mirin, escoltin, gaudeixin, prenguin notes, posin-les en comú i decideixin si tot està bé com està o si tocant algunes peces tot aniria millor... i més bé de preu.

I si posem autobusos a la via del tren, en lloc de trens que s'espatllen?

Ho han dit alguns usuaris: el bus alternatiu de la línia R3 (la de Vic) tallada per obres és fins i tot més ràpid que els trens que supleix provisionalment. Si no troba grans embussos, és clar, que són la creu del transport per carretera; una creu més gran i dolorosa a mesura que la víctima s’apropa al calvari de l’àrea metropolitana. Però en condicions favorables els autocars van fent quilòmetres i no els passa el mateix que als trens de la línia, que quan no s’avarien al mig del no res, s’aturen per una «incidència» a la catenària o es veuen afectats i endarrerits per les avaries o incidències dels altres trens que comparteixen la via única.

Sabem que la part bona del ferrocarril és que esquiva els embussos i penetra fàcilment als pobles i a les ciutats. Sabem que la part bona dels autocars és la seva versatilitat. Quan se n’avaria un, la companyia ho té més fàcil per enviar-ne un altre que no pas el ferrocarril per enviar un altre tren. I no s’enganxen a la catenària perquè no en fan servir.

Podríem ajuntar els aspectes més favorables dels dos mitjans? Pensem-hi. Consistiria, per exemple, en posar rodes metàl·liques a una flota d’autobusos i fer-los circular per la via del tren. Els usuaris baixarien i pujarien a les mateixes estacions de sempre. Se saltarien els taps de trànsit i els semàfors de cicle incomprensible. Una alternativa més radical consistiria en asfaltar tota l’estesa de la via i convertir-na en un carril bus absolutament segregat; l’avantatge seria que els vehicles podrien sortir-ne en determinades cruïlles sense haver d’estar pendents dels canvis d’agulla.

Una ximpleria? Potser sí.

L’èxit de la Flotilla

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Manifestacions massives en protesta per la intercepció israeliana de la Flotilla d’ajuda humanitària a Gaza i la detenció dels centenars de persones de diferents nacionalitats que hi participaven. Mobilitzacions al carrer –tres mil manifestants a Manresa– exigint a les autoritats espanyoles una actitud molt més dura cap al govern del primer ministre israelià Binyamín Netanyahu. Una ebullició semblant feia temps que no es veia. Si la Flotilla pretenia esdevenir un crit d’atenció cap a la tragèdia de Gaza (fer arribar l’ajuda era un objectiu improbable), ha aconseguit plenament el seu objectiu amb l’ajuda d’unes autoritats israelianes de les que difícilment es podia esperar una hostilitat menor. La Flotilla i l’empresonament dels seus tripulants ha fet que les víctimes de l’acció militar israeliana ara siguin sobtadament molt nostres, europees, espanyoles, catalanes, molt més nostres que quan «només» eren palestines.

Un 82% de la població espanyola considera que a Gaza s’està cometent un genocidi, però abans de la Flotilla aquest pensament no havia fet sortir cap multitud al carrer. Les crides als boicots i al trencament de relacions econòmiques i diplomàtiques eren rebuts amb tebior institucional i divisió política, amb una part de l’espectre de partits obertament contrari a castigar Israel. Un fenomen similar s’ha donat en altres estats europeus, però en el cas espanyol és espectacular la diferència de la resposta a dos anys de destrucció ininterrompuda de vides i patrimonis gazians i la que s’ha donat a la captura dels vaixells de la Flotilla. Des que van començar les operacions, a Gaza han mort 65.000 persones per les bombes i les armes israelianes, però les manifestacions a favor de la causa palestina han estat poc nodrides a aquesta banda dels Pirineus, fins ara, quan la detenció dels activistes embarcats ha rebentat les rescloses del dubte i ha donat via lliure a una expressió massiva d’indignació. Un estat d’opinió que aconsegueix el 82% en una enquesta només és rellevant si els ciutadans consideren que l’afer en qüestió els toca de prop. La Flotilla ha escurçat la distància per a un nombre molt important de ciutadans. Ja veurem si l’efecte és persistent.

OPA fins a la sopa

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

No s’estranyin si aquests dies els aborda un enquestador de carrer, el micròfon en una mà i la càmera a l’altra, i els pregunta:

–A la batalla de la OPA vostè va a favor del BBVA o del Sabadell?

Com si li demanessin per la lliga de futbol. O per la batalla entre la Moncloa i el jutge Peinado. No els poso exemples de batusses salvatges al zoològic de la premsa rosa perquè mai no he aconseguit connectar-hi.

No tinc accions del BBVA. No tinc accions del Sabadell. No tinc veu ni vot en aquesta competició. I tanmateix he d’aguantar un veritable tsunami publicitari que intenta decantar-me a favor o en contra de l’oferta pública d’adquisició de l’entitat catalana per la d’origen basc. La famosa OPA.

Cada vegada que apareix un d’aquests anuncis a la petita pantalla busco el comandament per canviar de canal. Quina pel·lícula m’estan explicant, si no hi tinc cap paper?

(Siguem precisos. Potser sí que tinc accions d’una de les dues entitats, o de totes dues, perquè una part dels meus estalvis està en fons d’inversió que ells sabran en què inverteixen, però en aquest cas votaria el fons, no jo).

El Sabadell té uns dos-cents mil accionistes, però tots dos bancs se’ls gasten en una contractació massiva de publicitat adreçada a quaranta milions d’espanyols. A més a més, la clau de volta de l’operació la té un nombre molt reduït de grans inversors, amb paquets accionarials molt importants. Si aquest grup poderós i minoritari és el que de veritat cal convèncer, la desproporció entre l’abast de la campanya publicitària i els seus veritables destinataris es tona encara més descomunal.

Llavors hi ha la qüestió dels missatges, que m’he empassat sense voler metre buscava el comandament sota els coixins del sofà. Una gran part de la campanya ha estat de tipus emotiu, parlant de llibertat o convidant a formar part d’una cosa gran i transcendental, inclòs el recurs a l’expressió «fes-te soci». Com si en lloc d’un banc estiguessin parlant del Barça.

La qüestió no és la victòria dels nostres colors. La qüestió és si l’accionista del Sabadell guanya o perd diners acceptant l’OPA. Algun dels més importants ja ha dit que la darrera millora de preu l’ha tornat força més atractiva. Guanys i pèrdues monetàries, senyors, estem parlant d’això. El conte de David i Goliat deixem-lo per al cinema bíblic. I el Barça, de moment, a Montjuïc.

És l’habitatge, nois!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Què preocupa els catalans? Què els atabala? Què els fa por? Si fem cas del soroll ambiental i mediàtic, i especialment el que protagonitzen els galls més cridaners del debat polític, als catalans ens atabala moltíssim la qüestió de la immigració. Aquesta seria la causa de l’ascens de l’extrema dreta a les enquestes i de la resposta que se li dona des de la dreta tradicional, que consisteix en parlar del mateix en termes semblants, o sigui, en termes apocalíptics. Que si la identitat amenaçada, que si els valors occidentals, que si la tradició cultural, que si la vinculació amb la violència... Sense arribar a les «manadas de menas» de la regidora manresana de Vox, des de la dreta presentable s’assumeixen postulats inimaginables fa només dos dies.

Però: és realment aquesta la gran preocupació dels catalans? Doncs sembla que no tant. Segons el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió, depenent de la Generalitat, el principal problema de Catalunya és l’accés a l’habitatge per a un 21% dels enquestats, seguit de la insatisfacció amb la política per a un 14%, mentre que la immigració només ho és per al 9%. Per cada persona que situa els immigrants en primer lloc, n’hi ha dues i mitja que hi posen la dificultat per trobar un sostre per viure. No tindria lògica que tots els partits, sense excepció, s’aboquessin a parlar d’habitatge per connectar així amb el neguit de la ciutadania?

I una altra dada de la mateixa enquesta: La immigració és, com ja deuen haver imaginat, el problema número u per als qui es manifesten simpatitzants de Vox (33%) o d’Aliança Catalana (27%). Que els seus líders en parlin nit i dia és bo per mantenir la parròquia. Però només és el primer problema per al 10% dels simpatitzants de Junts, que fan passar per davant la insatisfacció amb la política, les relacions Catalunya-Espanya i l’accés a l’habitatge. En la mesura que se centren en la immigració per tapar una possible fuita de vots cap a Aliança, s’aparten del perfil de neguits del seu públic, el primer dels quals, repetim, és la insatisfacció amb els polítics. És l’únic partit on aquesta queixa encapçala la llista. La fuita de vots, és per la immigració o perquè els seus votants no troben raons per estar-ne contents?

Preocupin-se de l’habitatge i deixin d’oferir el trist espectacle permanent de la picabaralla estèril: aquest és el missatge del Baròmetre al conjunt de la política catalana.