(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)
Més de sis milions de propietats d’Anglaterra estan actualment en risc d’inundació i s’estima que a mitjan segle el nombre haurà augmentat fins als vuit milions, si no es fa alguna cosa per prevenir les conseqüències del canvi climàtic en el comportament de les precipitacions, els rius i els mars. Aquesta alarma no procedeix de cap organització ecologista sinó de la més important companyia asseguradora del Regne Unit, Aviva, i del seu director executiu d’assegurances generals, Jason Storah, a través d’un contundent informe de què s’ha fet ressò el diari The Guardian. L’interès de la companyia és evident: si augmenta la freqüència de les inundacions també ho farà el de les indemnitzacions per l’afectació dels béns assegurats, fet que conduirà a un augment global de tarifes i/o a la negativa a assegurar els immobles amb més risc de ser afectats per les aigües. De fet, l’Ajuntament de la ciutat de Tenbury Wells s’ha trobat que cap companyia no vol subscriure l’assegurança dels principals edificis municipals: la casa de la vila, el cinema i el pavelló poliesportiu, perquè les inundacions no són només habituals sinó cada cop més sovintejades. Algunes propietats particulars, com negocis en planta baixa, topen amb la mateixa negativa. Per al conjunt del país, Storah creu que les administracions no poden esperar més a agafar el bou d’aquesta amenaça per les banyes. El problema és que el ritme al que creixen la freqüència i la gravetat de les inundacions crea dubtes sobre l’eficàcia de multiplicar les mesures preventives habituals, com barreres i canalitzacions, i obliga a plantejar si determinades àrees s’han de donar per perdudes i els seus habitants han de buscar un altre lloc on viure –si no és que les properes dècades reverteix el canvi climàtic, però no en fa la cara. Ves per on, l’orgullosa Anglaterra, la Britània que governa les onades segons la cançó, té una versió ampliada del problema de les Terres de l’Ebre on les borrasques de tardor revelen la barbaritat d’haver construït gairebé (o directament) a la llera dels torrents. També aquí ja es comença a parlar que algunes cases hauran de ser abandonades, però els propietaris diran: dona-me’n una altra vora el mar i un feix de bitllets per a la mudança. Als comtats anglesos inundables replicarien el mateix. No és res que no hagi passat abans: veure finalment les coses clares condueix a la gran pregunta de «quan costa i qui ho paga».