(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)
Sánchez pot dir que té excusa. L’oficialitat del català a Europa està en mans d’altres governs de la Unió, molts d’ells conservadors i sensibles a les pressions en contra de Feijóo i Abascal. La llei de l’amnistia ha estat aprovada per les Corts però la seva aplicació no depèn de la Moncloa sinó del Tribunal Suprem, si més no fins que arribi al Tribunal Constitucional (on hi ha moviments perquè la dreta en recuperi el control). I el traspàs de competències en immigració a la Generalitat topa amb l’obstacle de Podemos, que ha decidit oposar-hi una barricada per tacticisme. Per tant, en aquestes tres qüestions acordades amb Junts, el PSOE pot defensar la manca de resultats satisfactoris amb l’argument de «fem el que podem però no depèn només de nosaltres». En altres, no, però d’aquests el puigdemontisme n’ha fet bandera.
La direcció de Junts sabia que Sánchez no podia garantir allò que depenia de tercers parts, i tanmateix van pactar com si ho ignoressin. En aquell moment van decidir que convenia investir Sánchez i donar-li oxigen, i van adaptar la reflexió a la decisió. Si ara es decanten per retirar-li el suport parlamentari és també per una decisió a la que s’adapta la corresponent reflexió. Els polítics bregats saben com utilitzar els mateixos elements perquè un argumentari justifiqui resolucions contradictòries. Fins i tot són hàbils per escenificar com una gran novetat allò que té molt de continuïtat: recordem que en aquests dos anys de legislatura no s’han aprovat pressupostos perquè Junts s’hi ha posat d’esquena. Però malgrat que no es pot trencar de veritat allò que no està realment sencer, la notícia provoca una sacsejada i projecta una imatge de gran feblesa del president espanyol.
A Madrid fan bullir l’olla de l’avançament electoral, malgrat el manual de resistència monclovita, i Puigdemont no vol arribar-hi del bracet d’un Sánchez malferit. El 1995 Jordi Pujol va trencar el pacte de legislatura amb el PSOE perquè la carbonització de Felipe González no el perjudiqués a les eleccions de 1996. Les va guanyar José María Aznar sense majoria absoluta i tot seguit va signar els pactes del Majestic amb CiU. Però en aquell moment no hi havia un Vox a l’escenari, amb altes probabilitats de ser determinant.